un nou paradigma
La visió de Julio César Payán de La Roche
ÍNDEX
INTRODUCCIÓ.................................................................................................................................
SEGLE XX, CIÈNCIA I ALTERNATIVES......................................................................................
NOUS PARADIGMES.......................................................................................................................
TERÀPIA NEURAL: LES MEMÒRIES DEL COS.........................................................................
BASES DE LA TERÀPIA NEURAL................................................................................................
REFLEXIONS FINALS.....................................................................................................................
BIBLIOGRAFIA................................................................................................................................
Aquesta breu exposició està basada en les obres de Julio Cèsar Payan de la
Roche, metge, ideòleg i gran defensor de la medicina biològica. Tal com el
definia German Duque Mejía: «és un metge independent i per això s'atreveix a
avalar amb el seu prestigi, convicció i experiència allò que serveix per a curar,
malgrat que no agradi als seus col·legues de medicina».
Concretament, aquest treball està basat en les obres «La Medicina
Biológica, un compromiso con la vida» i «Desobediencia Vital», en les quals
l'autor dóna la informació necessària per situar, entendre, conèixer i poder
confiar en la teràpia neural.
La medicina biològica té com a primer principi el respecte per l'ésser humà
com a ens universal i el respecte de les seves creences i la història. En
conseqüència, Payán descriu l'acupuntura, l'homeopatia, l'homotoxicologia i la
teràpia neural com a puntals dels nous paradigmes i de la biodiversitat. Està
convençut que cal donar-los crèdit i suport, exercint la nostra desobediència
vital i defensant el dret a la individualitat, sense deixar de ser part del tot que
ens influeix i que, alhora, és moldejat per nosaltres mateixos de forma
recíproca.
Com veurem a les pàgines següents, l'autor estudiat estableix les bases per a
una concepció de sanació diferent de l'ortodoxa que se centra en la teràpia
neural. Així, per a Payán, la malaltia és un procés d'aprenentatge necessari per
transcendir com a ésser humà.
A començament del segle XX, es produeixen molts avenços en la ciència
ortodoxa que la revolucionen i donen suport a algunes afirmacions d'antics
mestres i filòsofs, considerats de línia esotèrica fins aleshores, i a molts dels
principis de les medicines alternatives. També es posen al descobert i es
demostren les limitacions de la racionalitat lineal, mecanicista i quantificadora,
que conformen la racionalitat cartesiana imperant. D'aquesta manera, es
demostra la necessitat de nous paradigmes, no tan sols a la ciència, sinó també
als àmbits social, polític i econòmic malgrat que a hores d'ara no hagin estat
incorporats totalment per cap d'aquests àmbits.
A finals del segle XIX i primera dècada del XX, Paulov, Speransky, Spisse,
Vischnesky i altres estudiosos dels processos biològics a Rússia demostren el
paper integrador del sistema nerviós i la seva importància en les relacions
d'informació entre els diferents components de l'organisme, ment i cos. També
evidencien la seva importància en les relacions dels éssers vius amb el seu
entorn, tant el l'àmbit físic i mesurable com en àmbits més subtils que encara no
són quantificables.
L'any 1890, Max Planck anuncia la teoria dels Quants. Descobreix que
l'energia actua en forma de «paquets» que s'organitzen com a bases de tot allò
vivent. Aquesta teoria dóna origen als treballs de física quàntica que estudien
les partícules atòmiques i subatòmiques, que són els mínims components o
successos de la naturalesa coneguts fins al moment.
Amb aquestes investigacions quàntiques, es posa de manifest que les
anomenades «lleis naturals» de Laplace, en realitat, no eren ni tan lleis ni tan
naturals, ja que es descobreix que existeixen altres forces i dimensions.
mecànica quàntica. Els àtoms, els quants i els quarks no es regeixen per certeses
ni determinismes sinó que es mouen en l'ambient i en el concepte de les
probabilitats. Així, es qüestionen moltes veritats que es creien inamobibles i es
demostra que no són absolutes.
Amb el principi d'Indeterminisme de Heisenberg, es demostrà també que les
coses poden allotjar diversos fenòmens contradictoris que els permeten ser
contradictòries en si mateixes. Segons Heisenberg, l'electró és energia i matèria
al mateix temps. No es transforma en energia o matèria, sinó que ho és
simultàniament. Tanmateix, l'observador actua sobre l'observat, sobre l'electró
que és partícula i ona al mateix temps, observa allò que li interessa però no la
realitat del succés o experiment. És a dir, si el veu com a ona, deixa de banda el
fet de ser partícula i d'aquesta manera crearà un món paral·lel, que no perquè
sigui inobservat és inexistent.
Així doncs, el que es determina és la interacció amb l'observat, de manera
que no hi ha objectivitat, com plantejava el mètode Cartesià, sinó que sempre es
produeix una interacció entre l'observador i l'observat, entre el subjecte i
l'objecte, entre el metge i el pacient, entre el sociòleg i la societat. El món no és
extern a nosaltres, sinó que existeixen xarxes que ens comuniquen i ens
uneixen. Per això, no podem confondre la realitat amb la interpretació que en
fem.
Els estudis quàntics van demostrar també que el tot no es pot dividir en
parts (un altre dels pilars cartesians, l'anàlisi constituent del mètode científic), ja
que el que més s'assembla a la realitat és l'existència d'aquesta xarxa que
denominem cinquena dimensió, referint-nos a fets vitals (bio-lògics) com són la
medicina, la biologia, la sociologia i les ciències humanes, no a les mecàniques
(mecano-lògica), fetes per l'home.
La teoria quàntica i de sistemes ha demostrat que en els èssers vius quans'extreu un «pinyó» tot el sistema s'altera i es reacomoda, de manera que, quan
es vol tornar a introduir aquest «pinyó», es fa en un sistema diferent a l'inicial.
És a dir, la naturalesa no està feta de peces acoblades, sinó que és una xarxa
intel·ligent de relacions que interactuen entre si, la qual cosa ja s'havia plantejat
en antigues pràctiques esotèriques, místiques i orientals. A començament del
XX, Einstein i Jung van arribar a la conclusió que el món és una unitat en
consonància amb tot l'univers, amb tot el cosmos, que fa que les parts només
puguin ser vistes en relació i funció de xarxa amb el tot. Per tant, el tot vital
(bio-lògica) no és el resultat d'una simple suma mecànica i matemàtica de les
parts, sinó la representació emergent de la relació entre elles mateixes i també
amb l'entorn.
Posteriorment, a les dècades dels seixanta i vuitanta es demostra
matemàticament l'existència d'aquesta xarxa de relacions en comprovar-se que
qualsevol cosa que s'esdevingui en un lloc de l'univers té repercussions en un
altre lloc, tot i que siguin a molta distància l'un de l'altre. Així, s'esquerda
completament el sistema d'estudi de les parts de forma aïllada (especialitat) i es
dóna importància al tot, però com a sistema d'una xarxa universal integradora
(holística). Hi ha qui ho ha anomenat «reencantament del món».
A més, ja a mitjans del segle XX les teories sobre cibernètica de Wiener,
Von Foster i Shanon plantegen que els éssers vius gaudim la possibilitat
d'autoorganització i autogestió segons el propi ordre i teleologia, i pel fet que
som singularitats interdependents de tot el context, cal parlar d'auto-ecoorganització
i auto-eco-control. Així doncs, l'ésser humà, com a organisme viu,
biocibernètic, sempre busca i té la capacitat i el poder d'auto-eco-regular-se,
auto-eco-organitzar-se i auto-eco-gestionar-se.
A la segona mitat del mateix segle, va ser molt important la descripció desistemes termodinàmicament oberts, és a dir, sistemes d'intercanvi d'energia,
informació i matèria amb el medi ambient. L'ésser humà és un ésser d'aquest
tipus, és quàntic i gravitacional alhora. Segueix els principis de massa de
Newton, té consciència, història familiar, història genètica i té bilions de
cèl·lules, cadascuna d'elles amb uns cinc-cents milions de molècules
enzimàtiques amb una mitjana de trenta mil reaccions per segon per molècula.
Tot això configura un sistema d'alta complexitat, que no és sinònim de
complicació, sinó de complexos (xarxes), i per exercir aquesta gran capacitat
dinàmica necessita no estar en equilibri, ja que allò equilibrat és estàtic. És a
dir, és un sistema d'alta complexitat, allunyat de l'equilibri per mantenir-se viu.
Quan s'equilibra, mor.
Per tant, un estat d'equilibri es pot definir com aquell que no admet cap altre
procés. Les diferències desapareixen en un estat d'equilibri i no permet cap
emergència. La nostra societat és malsana quan parla d'equilibri com a ideal
vital, perquè ha tipificat l'ésser humà com a personatge equilibrat, o sigui, rígid
i inflexible, però allò que és rígid i inflexible s'enfonsa.
Aquests sistemes d'alta complexitat no permeten que se'ls fraccioni en parts,
sinó que només permeten un estudi en la seva totalitat. No es poden paral·litzar,
així com no es pot paral·litzar l'electró, la vida i l'ésser viu perquè són sistemes
absolutament dinàmics.
Tot aquest bullir de pensament va deixar de manifest que en l'ésser humà i
en tot allò vivent es conjuguen sistemes dinàmics estables (gravitacionals) i
sistemes d'alta complexitat allunyats de l'equilibri, que tenen el seu propi ordre i
que quan arriben a la frontera del caos, o sigui, a crisis límit, donen origen a
nous ordres i organitzacions.En definitiva, estem constituïts per massa i també per electrons, per energia
i matèria al mateix temps. És a dir, som mecànics i quàntics.
El més interessant que té la vida és que per a ella sempre hi ha molts
moments, per a ella mai no és tard.
El fet que la concepció mecànica, cartesiana, positivista i reduccionista que
presenta la racionalitat actual hagi de ser substituïda per una racionalitat
dialèctica, dialògica, quàntica i sistèmica no és raó per pensar que no té lloc a la
vida, ja que molts dels seus enunciats són vàlids i gràcies a ella la humanitat ha
avançat cap a la modernitat, i ara s'apropa a la postmodernitat.
La racionalitat cartesiana va ser revolucionària en el seu naixement, es va
enfrontar al dogma religiós i va permetre, i permet, predir i conèixer amb lleis
matemàtiques el nostre lloc a l'univers.
El pensament i la racionalitat ortodoxo-cartesiana són als nostres gens. Amb
el temps s'ha convertit, en contra dels seus principis, en una nova religió, en un
altre dogma que vol donar resposta a tot i que només accepta els seus propis
postulats, i és aquest el seu gran error. Cal que accepti l'existència d'altres
racionalitats i d'altres possibilitats sense ignorar-les amb supèrbia. No pot
pretendre posar-les sota el seu poder imposant el seu mètode científic.
L'ortodòxia i l'heterodòxia són mirades diferents de l'ésser humà i de la
vida, són concepcions que no tenen perquè contradir-se, però tampoc es tracta
que s'articulin mecànicament . Cal que dialoguin i s'enriqueixin mútuament, que
no neguin la seva incompletesa i acceptin el misteri de la vida com una cosa
quotidiana. Cal que aprenguem a ser, estar i formar part de cada moment de la
vida.
Un paradigma social és el conjunt de conceptes, valors, percepcions i
pràctiques compartides per una comunitat que conformen una visió específica
de la realitat i a la vegada, de les bases per a la organització d'aquesta mateixacomunitat.
La ciència i els models sanitaris es conformen i es comporten d'acord amb
els paradigmes de la societat o comunitat en què estan immersos. És la forma
com una societat llegeix la seva realitat i troba explicació als fenòmens que
observa cada dia. És el discurs que la societat crea de la realitat per entendre-la
i, a la vegada, la mateixa comunitat o societat s'organitza segons aquest discurs.
El fet de revisar el discurs que ens alimenta, revisar paradigmes socials, és
un acte de desobediència vital i d'urgent supervivència.
El paradigma científic està constituït pels supòsits teòrics generals, lleis i
tècniques d'aplicació que adopten els membres d'una comunitat o branca de la
ciència i, tanmateix, justifiquen i donen credibilitat als seus invents i
descobriments, que al final també justifiquen i mantenen els supòsits teòrics que
els donen origen.
Cal tenir molta miopia històrica per creure que es poden fer canvis realment
vàlids i revolucionaris a la ciència sense tocar l'aparell social i polític. Tot el que
anomenem alternatiu ha de ser total i tenir compromisos revolucionaris amb la
comunitat.
Actualment s'estan donant les condicions i la necessitat d'un canvi de
paradigmes socials. D'una banda, gran part de l'ebullició de pensament del segle
XX no s'acomoda als principis teòrics de l'actual paradigma científic cartesià. I
d'altra banda, les observacions de les medicines diferents de l'ortodoxa tampoc
no hi caben ni s'expliquen per aquests antics paradigmes. A més, els moviments
per a la igualtat de gèneres i els ecologistes també l'esquerden. La necessitat del
canvi, a més d'evident, és d'absoluta urgència i cal insistir que és una qüestió de
supervivència.Aristòtil va classificar, Descartes va quantificar, Einstein i la termodinàmica
van incloure la fletxa del temps i la quàntica sistèmica i cibernètica va entrar en
el món de les partícules, les subpartícules i la informació, relacionant els
fenòmens com xarxes per donar pas a la cinquena dimensió.
Ara cal fer un altre pas, que és qualificar, valorar tot allò subjectiu, donar
importància al tot, al sistema total, és a dir l'holístic i ecològic universal.
El nou paradigma planteja que les propietats de les parts només es poden
comprendre en relació a tot el conjunt de tal manera que no hi ha parts, sinó una
xarxa inseparable de relacions, cosa que es dóna a conseqüència de la
fractalitat i l'acausalitat, característiques ambdues dels sistemes d'alta
complexitat.
En ser el tot més que la suma de les seves parts, té propietats que no es
troben en aquestes parts quan s'estudien individualment. Per tant, cal que
siguem capaços de passar a la universalitat sense negar l'especialitat. Cal
recordar i tenir present que les parts no són estructures fonamentals, sinó
sistemes. És a dir, són manifestacions de processos subjacents en un ordre
implicat, d'una cinquena dimensió, d'una xarxa dinàmica de la qual les parts
emergeixen.
A més, no ens podem aferrar tampoc als resultats i treure importància al
procés perquè tant com els resultats importa el fet que l'organisme guanyi
experiència, saviesa i transcendeixi. Cal recuperar el valor del procés i repetirnos
que el fi no justifica els mitjans, sinó que els mitjans justifiquen el fi.
l'epistemologia.
Les objectivitats ens han portat a voler uniformar, a confondre l'ordre propi,
singular i canviant de cada persona o societat amb l'equilibri, a témer la
diferència en lloc d'apreciar-la. Així, en objectivitzar es pretén homogeneïtzar,
uniformar i igualar, no s'accepten la diferència i la singularitat perquè malmeten
les estadístiques.
D'una banda, és molt important tenir en compte que les concepcions, les
paraules, els diagnòstics i els rituals estan carregats de simbologia, i la
simbologia ens pot fer emmalaltir o sanar, igual que les paraules i el
llenguatge... De l'altra, cal que siguem conscients del nostre problema principal:
la dificultat de pensar per nosaltres mateixos, la por d'equivocar-nos, de
desobeir, la por del ridícul i l'enyorança de la certesa que se'ns vol vendre a
cada moment.
Aquesta certesa que se'ns ven és la del sotmès, del que prefereix no tenir
responsabilitats sobre la seva vida, del que sempre trobarà qui culpar de les
seves malalties i caminarà pel camí que li mostrin els altres. Per això, sovint la
nostra societat premia el millor esclau i el converteix en exemple a seguir.
L'educació actual no crea homes lliures sinó lacais que sostenen aquestes falses
certeses.
El nou paradigma ens proposa ser llibertaris, la solidaritat enfront de la
imposició, complementar la competència amb la cooperació, l'autoafirmació
amb la integració, l'expansió amb la conservació, la quantitat amb la qualitat, el
domini amb l'associació, el pragmatisme amb l'epistemologia, l'objectiu amb la
compassió i el control amb el diàleg. Resumint i esquematitzant, les propostes
del nou paradigma ens conviden a passar:
– del poder com a submissió al poder com a construcció col·lectiva,– del ser o no ser al ser, estar i ser-ne part,
– del nihilisme al reencantament del món,
– de la guerra de gèneres a l'ésser reconciliat,
– de l'amor que subjuga a l'amor que allibera,
– de la rigidesa a la flexibilitat com a fortalesa,
– de les jerarquies a les xarxes de relacions,
– de les estructures als processos dinàmics,
– de l'objectivitat a l'observador com a part del coneixement,
– de les veritats absolutes a les descripcions aproximades,
– de la selecció natural a la gran cooperació entre les espècies,
– del temps lineal al temps plural,
– de la suma de les parts a l'ordre emergent,
– de l'anàlisi a la síntesi.
La incompletesa és una part integral del nou paradigma, per tant, no podem
acceptar tots aquests preceptes com a dogma, sinó que cal passar al «depèn» i al
«de vegades», els quals donen possibilitats. I cal també desfer-nos de
l'immediatisme que ens atrapa, del voler-ho tot ja, i afegir el «saber esperar».
TERÀPIA NEURAL: LES MEMÒRIES DEL COS
L'acupuntura xinesa, l'homeopatia i el naturisme han estat les bases de les
anomenades «medicines alternatives» a Occident.
L'acupuntura i l'homeopatia tenen característiques comunes, ja que ambdues
parlen d'energies, de forces autocuratives, energia vital o metge interior. Totes
dues consideren que el procés curatiu no es limita únicament a la desaparició o
modificació dels símptomes clínics, sinó que cal que vagi acompanyada d'una
regularització energètica que produeixi canvis en tot l'ésser del malalt, tant en
l'àmbit psíquic com en el físic. Així, la terapèutica de l'acupuntura i de
l'homeopatia es porta a terme de forma individual. No hi tenen cabuda
diagnòstics encaselladors, receptaris ni estadístiques massificadores.
A finals del segle XIX i principis del XX, a partir d'experiències de metges
russos i alemanys, apareix la Teràpia Neural, una altra de les anomenades
medicines alternatives, que també comparteix les característiques de
l'acupuntura i de l'homeopatia.
Abans d'endinsar-nos una mica en el que significa la teràpia neural, caldrà
aclarir alguns breus conceptes inicials i donar per entesa la seva situació
temporal, de la qual ja hem parlat en apartats anteriors.
En primer lloc, definirem el concepte d'energia com a «substància a partir
de la qual es constitueixen partícules elementals, àtoms i altres elements».
L'energia és una substància perquè la seva quantitat total no canvia i les
partícules elementals poden construir-se a partir d'aquesta substància. L'energia
pot tocar-se en moviment, en llum i en tensió. A més, és la causa fonamental de
canvis al món.
En teràpia neural, tenim en una cara de la moneda l'energia i a l'altra la
biocibernètica (l'estudi dels mecanismes de comunicació i control dels éssers
vius), ja que els processos de comunicació en l'ésser humà tenen com a base
principis energètics.
Una de les maneres com l'energia s'expressa en l'ésser humà és a través del
sistema nerviós, que actua com a integrador relacionant les diferents parts entre
si (coneixement del tot i les parts) i relacionant-les també amb el medi exterior.
Per tant, es produeixen processos cibernètics amb efectes elèctrics i químics.
L'esquema més senzill de circuit biocibernètic comprèn un emissor-receptor
de senyal o coneixement que en codifica el senyal i el transmet a través de
mecanismes de conducció a un altre receptor-emissor, el qual per rebre el senyal
ha de descodificar-lo seguint el mateix codi que l'emissor.
Val a dir que els mecanismes de codificació i descodificació han de ser
iguals. A més. la conducció ha de ser neta i no pot alterar el missatge. Si en
algun d'aquests processos hi ha sorolls, interferències o irritacions, el missatge
s'alterarà. Aquests possibles sorolls o interferències poden ser al mateix circuit o
venir de circuits llunyans. En teràpia neural, els sorolls s'anomenen «camp
d'interferència».
Hi ha també altres mecanismes amb què l'emissor controla que el senyal
enviat sigui rebut pel receptor. Són els processos de retroalimentació,
retroinformació o feedback que eviten les oscil·lacions incontrolades.
En l'ésser humà, hi ha bilions de circuits que no només actuen en el sistema
nerviós, sinó en tots els altres sistemes. Dins de cada cèl·lula poden existir més
de cinc-cents milions de molècules enzimàtiques que intervenen en unes trescentes
mil reaccions per segon. Per tant, les energies que es mouen són
incomptables.
Com que els mecanismes de retroinformació varien contínuament i que som
davant d'un sistema termodinàmicament obert (en intercanvi constant de
matèria, informació i energia amb l'exterior, que permet fenòmens d'adaptació
segons les seves necessitats) podem apreciar un caos aparent, però que en
realitat respon a l'ordre, organització i necessitats pròpies de l'ésser humà, el
qual es comporta d'una manera singular però interdependent amb tot el medi
extern (univers). És singular i ecològic alhora, holístic. Per això, els seus
processos són auto-eco-organitzats i complexos (complexitat = xarxa o teixit de
coneixement i de relacions).
El circuits biocibernètics de l'èsser humà tenen, a més, diferents jerarquies,
engloben altres circuits jeràrquicament dependents i així successivament.
Aquestes jerarquies no són estàtiques, sinó mòbils, segons les circumstàncies.
Tornant a fer referència a l'emissor-receptor, amb els mecanismes de
retroinformació i retro-control s'auto-modifica i en fer-ho es modifica també el
propi missatge. D'aquesta manera, es crea un cercle no tancat, sinó dinàmic, un
cercle virtuós, un bucle amb capacitat adaptativa i elasticitat suficient per fluir
amb la vida, relacionat amb tot el que té al seu voltant.
Com que la informació continua, parlem sempre d'emissor-receptor i
receptor-emissor. Tors els bilions de circuits i nivells entreteixits formen
espirals als quatre plans vitals, tres a l'espai i el quart a l'espai-temporal, i a més
a la cinquena dimensió, la de la consciència, la qual s'ha definit com a força o
principi que integra o permet la integració i interacció en un àmbit intel·ligent,
harmònic i coordinat de tots els éssers vius de l'univers, tant en la pròpia
singularitat com en el col·lectiu. La consciència és immanent als éssers vitals.
Quan en un circuit es presenta un camp d'interferència, el seu efecte
s'amplifica, i si fallen els mecanismes d'autoregulació i control es produeixen
alteracions en tot el sistema de l'ésser humà. Llavors, com a resultant d'un
fenomen d'auto-eco-organització i relació amb el medi extern, es produeix un
fet d'adaptació vital anomenat «malaltia».
Aquesta adaptació vital és una característica dels sistemes complexos, com
és l'ésser humà. Petites alteracions poden amplificar-se i alterar el sistema,
segons les seves característiques i les seves relacions amb el medi exterior.
No es tracta de lluitar contra la malaltia, sinó de donar els impulsos
adequats al sistema de l'ésser humà perquè busqui el seu propi ordre singular
que li permeti continuar sense la necessitat de fer una malaltia. Cal donar-li la
informació necessària perquè ell mateix reguli aquests sorolls, informacions,
irritacions o memòries que el sobrecarreguen. Cal recordar sempre que el
llenguatge de la vida no és lineal, ni mecànic, ni reduccionista, sinó complex i
holístic.
Aquests processos biocibernètics tenen lloc gràcies a moviments d'àtoms, és
a dir, s'hi expressen processos quàntics, d'aquí ve la relació entre energia, física
quàntica, biocibernètica i teràpia neural. A més, alhora estan entreteixits amb
processos gravitacionals (de massa). L'ésser humà és quàntic-gravitacional ja
que tant segueix lleis de massa (gravitació i acceleració) com les atòmiques.
Així, la teràpia neural actua en consonància amb la visió sistèmica, seguint la
lògica del vivent.
Normalment, un procés irritatiu, com ara malalties agudes, cops, cicatrius,
agressions químiques, elèctriques o mecàniques, no ha de deixar memòria en el
sistema nerviós, és a dir, l'organisme és capaç d'eliminar aquesta informació.
Això és més fàcil quan la millora va acompanyada de processos d'autocuració,
quan és el mateix organisme qui aprèn a utilitzar els propis processos biològics.
És a dir, des de la malaltia hi ha d'haver un aprenentatge de l'organisme per al
seu futur, és un procés de transcendència.
No obstant això, quan a l'organisme no se li permet l'autocuració, suprimint
la simptomatologia, al seu sistema nerviós queden memòries, nusos, camps
d'interferència. Aquestes irritacions, en sumar-se, produeixen modificacions a
l'escorça cerebral, de la qual surten impulsos alterats que produeixen canvis i es
presenten les alteracions anomenades malalties. Qualsevol cèl·lula o qualsevol
part del sistema nerviós poden ser el receptacle d'aquestes irritacions.
El sistema orgànic a través del qual l'organisme es relaciona i canvia segons
les seves capacitats d'adaptació és el sistema nerviós. Per això, se li dóna una
gran importància al diagnòstic i al tractament de teràpia neural.
Quan hi ha un funcionament normal i sa, l'organisme en general, i el sistema
nerviós en particular tenen l'elasticitat, l'adaptabilitat i la capacitat d'autoorganització
suficients per a moderar les sobrecàrregues irritatives mitjançant
mecanismes d'homeòstasi. Però si les memòries irritatives són moltes, hi ha
sobrecàrregues mentals o ambientals, o l'ésser perd la seva elasticitat natural, es
comença a produir una sobrecàrrega d'informació irritativa a l'escorça, que
alhora emet senyals anormals que actuen alterant òrgans i teixits. Quan aquests
òrgans o teixits reben una informació errònia, canvien la seva funcionalitat i es
converteixen en terreny apte per a l'aparició de malalties.
De manera que el que anomenem malalties, segons la teoria de teràpia
neural, són una resultant de trastorns neurals energètics. És una focalització en
òrgans o teixits d'una sobrecàrrega total. Encara que la malaltia aparegui en un
lloc concret, la seva gènesi és en tot l'organisme, tal com ja va anunciar
Hahnemann «l'home no està malalt perquè té una amigdalitis, ell té una
amigdalitis perquè és al seu tot on està malalt».
Al cervell es reconeixen àrees que responen a la complexitat i racionalitat
quàntiques, així com a la coherència quàntica, és a dir, el canvi que es produeix
en un electró pot fer, per coherència quàntica, que tot el sistema s'alteri de
forma simultània, malgrat la distància.
La coherència quàntica permet explicar el fenomen que es produeix en
segons durant la teràpia neural. Hi ha un canvi quàntic que s'estén a tot el
sistema o organisme i produeix les curacions simultànies en no interferir en un
camp irritatiu.
En conclusió, cal recordar i tenir sempre present que els sistemes biològics
són d'alta complexitat, estan allunyats de l'equilibri i no segueixen una
racionalitat cartesiana.
BASES DE LA TERÀPIA NEURAL
D'acord amb les concepcions i idees expressades fins ara, entenem que un
organisme com a ésser total fa una malaltia en un procés teleològic, que a més
és una manera d'encarar els seus conflictes.
La funció del terapeuta neural va dirigida a iniciar o estimular processos
d'auto-eco-organització i auto-eco-gestió per crear noves situacions (ordre
propi) a les quals ja no serà necessària la malaltia.
Cal aclarir que no sempre l'organisme ha de fer una malaltia al seu procés
teleològic. Així doncs, com és que de vegades ho fa? Es donen certs
sincronismes i eventualitats que porten l'organisme a emmagatzemar memòries
d'irritacions o afeccions singularment inadequades perquè formen nusos que no
permeten l'harmonia al seu entorn.
Quan l'organisme no oblida aquestes irritacions sinó que les guarda, és a dir,
se'n cura però queden a la memòria, és quan es formen aquests nusos.
L'organisme es recupera de l'afectació però no sana ni oblida, de manera que un
trauma, una inflamació, una infecció o una malaltia queden emmagatzemats a la
memòria.
Aquesta memòria es guarda al sistema nerviós (cervell, medul·la espinal o
nervis perifèrics) i és la causa que en un moment donat l'energia i les
informacions de l'organisme no circulin adequadament i es produeixi una
malaltia.
Per tal que l'organisme flueixi com cal, s'ha de descobrir a quins llocs del
sistema nerviós hi ha les irritacions, arribar-hi i col·locar-hi impulsos que
permetin que l'organisme les elabori, les oblidi o les transformi per a
normalitzar-se segons el seu propi ordre.
Aquesta, és a grans trets, la base de la teràpia neural. És una visió
paradigmàtica i totalment diferent de l'abordatge de la medicina oficial, per això
la teràpia neural és part de les anomenades «Medicines Alternatives».
El punt de vista oficial (ortodox) considera que la infecció o inflamació és
produïda per un germen, mentre que en T.N. es considera que l'organisme, en
tenir una o més irritacions que l'atabalen, canvia o altera el terreny vers un estat
inflamatori i és aquest canvi el que comporta l'aparició del germen. El germen
no és la causa sinó l'indicador o catalitzador necessari d'una inflamació.
A més, no es tracta només de gèrmens o bacteris, sinó que aquests canvis de
terreny que porta a terme l'organisme a causa de les irritacions ja comentades
afavoreixen l'aparició de qualsevol tipus de malaltia o patologia, tingui el nom
que tingui. O sigui que en teràpia neural cal tractar el malalt i esperar a veure
com reacciona el seu organisme. Ja no es tracten malalties sinó malalts.
Esquematitzant, tenim el següent:
1. Irritació que queda a la memòria
2. Canvis en algun òrgan o zona anatòmica distant de l'agressió primària.
Per exemple, canvi d'acidesa, alteració en el metabolisme de l'aigua,
canvis en concentracions d'oxigen i d'hidrogen, canvis dels mecanismes
de temperatura, etc.
3. Els canvis preparen el terreny perquè es presenti qualsevol malaltia.
El tractament en teràpia neural s'ha d'encaminar a eliminar la irritació que
roman a la memòria per tal que l'organisme trobi el seu propi ordre i que, en
aquest ordre, ja no hi hagi terreny per a la malaltia.
Speransky va observar, igual que altres investigadors, que l'aplicació
d'anestèsics locals en llocs d'irritació permetia esborrar, treure i evitar la
permanència d'aquesta memòria. D'aquesta manera, la teràpia neural trenca
aparells de captura i permet línies de fuga. Posa els semàfors en verd.
Per tal d'exercir aquest art i ciència de treure records nocius i permetre fluir
lliurement l'energia, cal esbrinar la localització dels possibles camps
d'interferència a través de la història clínica, exploracions i la indagació en els
aspectes mentals del pacient. Mentre l'ortodòxia parla de casos, diagnòstics i
malalties, en teràpia neural es parla de processos singulars.
Al llarg de la seva vida, una persona pot patir moltes irritacions, però no
totes queden a la memòria. Són necessaris coneixements de relacions
d'acupuntura, relacions anatòmiques i fisiològiques, intuïció, coneixement de
les tècniques i comprensió i introspecció per part del metge per tal d'exercir una
bona teràpia neural.
Pel que fa a l'anestèsic, s'utilitza per la seva acció sobre la memòria irritativa
en una concentració de l' 1 %, sense cap altre additiu. Els anestèsics que tenen
acció dielèctrica i de permissivitat elèctrica, tenen acció inespecífica i
s'apliquen en punts específics de l'organisme, segons la història neural i
terapèutica del malalt.
Val a dir que els darrers estudis se centren a la capacitat dels cristalls de
procaïna de ser portadors d'informació.
Com ja ha quedat clar, qualsevol tipus d'irritació pot produir alteracions, i
normalment un dels llocs on n'hi ha moltes és a la boca, concretament a les
genives i a les dents. Moltes persones presenten malalties després de
tractaments odontològics que han deixat irritació en el mandibular o maxil·lar.
Cal tenir en compte que el cervell està immediatament pròxim sobre el vel
del paladar, com assegut sobre la boca, de manera que els corrents elèctrics i les
alteracions a la boca repercuteixen, ja només per contigüitat, en tot el sistema
nerviós. Per tant, en determinar la història clínica i en examinar el pacient, es
posa molta atenció a la boca.
A més, quan es dialoga amb el pacient es fan correlacions d'òrgans i circuits
biocibernètics. Es passa d'una història clínica a una biografia de la persona,
sense objectivitats, interactuant, fluint.
Posteriorment es realitza un examen energètic per ajudar a precisar el punt
on s'han de col·locar les agulles de teràpia neural, aplicacions que actuaran en
tot el conjunt del malalt. Per a l'avaluació del pacient, és molt útil l'observació
de zones fredes, punts de dolor, punts de pèrdua de força, correlació amb
principis d'acupuntura, estat emocional, patrons d'organització i de forma al seu
organisme, enduriments, i la pròpia simptomatologia i simbologia de la
malaltia.
L'organisme integra l'impuls produït per les agulles a l'escorça cerebral.
L'integra funcionalment (com si encenguéssim llums), d'allà es reparteix o difon
per tot l'organisme i produeix canvis en tot el sistema.
Quan l'organisme recupera el propi ordre, la irritació prèvia ja no hi és. Se li
obren noves oportunitats i possibilitats, i s'aprecien canvis físics i psíquics en
tot el sistema. És un fluir termodinàmicament obert. Aquest efecte és
comparable al fet d'enderrocar un prejudici i assajar noves maneres de veure la
vida.
Després d'un tractament de teràpia neural, sol produir-se una crisi curativa
en què l'organisme recupera la seva capacitat d'autocuració i de gestió. No són
reaccions greus, passen bevent aigua en abundància o simplement fent repòs.
L'impuls que es col·loca en TN obre un diàleg entre el pacient i el terapeuta,
i cal saber esperar la resposta.
Quan els canvis només s'observen en l'àmbit físic i no en el mental caldrà
reprendre la història i cercar altres irritacions o camps d'interferència. A més, hi
poden aflorar també irritacions antigues que havien quedat molt tapades per les
posteriors.
En conclusió, cada procés singular, cada persona és un llibre obert que cal
començar a llegir i entendre amb paciència.
REFLEXIONS FINALS
Conceptualment, podem dir que la teràpia neural és un pensament i una
pràctica de tipus mèdic-social sanitària, contestatària i propositiva alhora. És
alternativa i holística en la seva concepció, no hegemònica, empírica i intuïtiva,
dialèctica i dialògica, revolucionària, humanista, individual i singular a la seva
pràctica, que retorna la potencialitat i capacitat d'autocuració, autoregulació i
autogestió a l'ésser humà, buscant un ordre propi en el seu tot que li permeti una
relació harmònica amb la seva comunitat social i amb l'univers.
En teràpia neural, no existeix la divisió entre allò somàtic (físic) i allò
psíquic (mental). L'ésser humà és un integrat sistèmic d'ambdues
manifestacions, les quals només existeixen separadament a la nostra
racionalitat.
No hi ha parts (fetge, cor, pulmons…) sinó processos constitutius d'un fet
total, que és l'ésser humà. Aquests processos s'interrelacionen gràcies al
coneixement o consciència, que actua com un complex teixit que els permet
relacionar-se i estar en harmonia amb tot l'univers. D'aquesta manera, les parts
no poden existir aïllades. Només existeixen en funció del tot.
Així doncs, l'especialització només existirà en relació amb el tot. En aquest
cas, la relació no és mecànica sinó de coneixement i de consciència de tots els
òrgans entre si, i d'aquesta interacció emergeix l'organisme com un tot.
Les propietats emergents sorgeixen com a resultat de la interacció no lineal
entre els elements que formen un sistema complex. Són comportaments
cooperatius, coherents i solidaris que només poden observar-se en certes
escales.
A través de l'anàlisi, que ha estat un dels mètodes bàsics d'estudi, no es
troben les propietats emergents, més aviat al contrari, les fa invisibles i no
permet que s'apreciïn.
Allò emergent té relació amb les seves propietats dinàmiques internes i les
seves relacions ambientals i còsmiques. Aquests sistemes són buscadors de
pautes, interaccionen amb l'exterior i aprenen de les seves experiències.
Els diagnòstics són límits que el coneixement del metge col·loca a un fet
vital com és el procés d'emmalaltir. L'observador mira l'observat des de les
seves limitacions, és a dir, no observa sinó que es relaciona. Quan l'observador
oblida aquestes limitacions i creu que el que ell aprecia, classifica i capta és la
totalitat de la realitat, amplifica el seu error. Llavors escriu textos sense tenir en
compte aquestes limitacions. Posteriorment, aquests textos serveixen de
referència per a «comprovar» l'existència d'aquesta realitat fragmentada que ell
mateix ha plantejat. Així, es forma un cercle viciós. De tant repetir les mentides,
esdevenen veritats inqüestionables.
En el cas de la salut, és el mateix aparell sanitari qui posa les regles, posa la
norma, posa el patró, les maneres d'arribar-hi i defineix quan el malalt ha estat
totalment normativitzat i domesticat. Llavors, la medicina es torna jutge i part.
Es convenç a si mateixa de la validesa, la realitat i la justificació de les seves
accions i alimenta el seu propi paradigma.
En canvi, la medicina alternativa reclama la interrelació entre l'observat i
l'observador. És un sentir-pensar de ciència i consciència. Quan s'actua des del
paradigma de la interacció i interrelació s'entén la impossibilitat d'imposar
models, patrons, diagnòstics i pronòstics. Es passa a fluir amb l'altre, a treure-li
sobrecàrregues i camps d'interferència per tal que el malalt reprengui el seu
camí segons la seva singularitat a través dels seus mecanismes biocibernètics
d'autoregulació.
L'ésser humà és mecànic-quàntic, per això no hi tenen cabuda dogmes ni
lleis inamobibles.
No es pot desconèixer la lògica mecànica ni la vital sinó apostar per un
diàleg entre elles. Un diàleg de sabers i d'ignoràncies on totes dues parts han
d'entendre que són realitats paral·leles i, per tant, han de respectar
profundament les seves concepcions perquè es puguin posar al servei de
tothom.
És un dels grans reptes del mil·lenni.
BIBLIOGRAFIA
• PAYÁN DE LA ROCHE, J.C; Desobediencia Vital; Salbe Ediciones 2010, Buenos
Aires Argentina.
• PAYÁN DE LA ROCHE, J.C; La Medicina Biológica: un compromiso con la
vida; Salbe Ediciones 2006, Buenos Aires Argentina.
mariolarosselloorcal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada