SEMIOLOGIA
HOMEOPÀTICA
La Semiologia homeopàtica tracta de l’estudi dels signes i simptomes
importants en homeopàtia, aquells en els que es basa el
diagnòstic homeopàtic i per tant la terapèutica. La seva
descripció i recopilació figuren
a les Matèries Mèdiques i és aquí on cal estudiar-la.
Hem d’aprendre a veure on es perfila la malaltia i saber descartar els
simptomes irrellevants., cal una observació exhaustiva dels simptomes a l’hora
de prescriure.
Distingim:
-
Simptomes comuns ( simptomes inespecífics) : febre,
cansament, debilitat, etc. Són simptomes que no ens donen información
suficient.
-
Símptomes
patognomònics: simptomes característics de la malaltia. Són tots aquells que
permeten caracteritzar una malaltia i
están presents en la majoria dels subjectes que la pateixen.
-
Simptomes
individuals: Són propis i característics de cada malalt, són l’expresió
característica de cada èsser i on tenen gran importancia els mentals.
-
Simptomes
etiològics: Són les circumstàncies que desencadenen una malaltia o bé
l’agraven.
Un altre factor de gran importancia és el terreny o predisposició
mórbida individual, és a dir els Miasmes.
La semiología clàssica alopática considera simptomes fonamentals els
Patognomònics.
La terapéutica homeopática, al contrari, concedeix gran importància als
simptomes individuals, als particulars de cada malalt, i és aquest el camp que
hem d’estudiar per arribar fins al remei homeopàtic.
Això no significa que haguem d’oblidar l’historial clínic que presenta
el malalt, ja que quanta més informació tinguem, més segurs treballarem. Així
doncs, hem de complementar-lo amb el factor individual de la malaltia.
En el procediment homeopàtic, el quadre simptomàtic té una finalitat: la informació recollida es compara amb les
patogenèsies i es fa el diagnòstic del remei més similar. El conjunt de
simptomes del pacient seveix de guia per prescriure el remei adecuat. La funció de la semiología homeopática és
la terapéutica.
Una altra característica que diferencia la semiología alopática de l’
homeopàtica és la utilització d’un llenguatge popular, ja que és tal la riquesa
de simptomes descrits a les Matèries Mèdiques que la utilització d’un terme més
científic limitaria molt la informació obtinguda per l’experimentació
patogenèsica dels remeis.
Per exemple, per descriure les molesties urimàries, només existeix un
terme clàssic: Disúria, pero dins de la disúria pot haver-hi dolor cremant,
cuïssor, dolor recorrent, etc. I aquesta
riquesa de matisos és la que ens
orientarà cap a diferents remeis.
En el cas de la dispepsia (tota alteració digestiva) podem tractar-la
amb:
-
Nux
Vomica quan la sensació de pesadesa gástrica comença una hora després d’haver
menjat. La millora una bacaina curta. L’espera a l’hora de dinar, irrita al
pacient.
-
Lycopodium,
quan hi ha sensació de plenitut després de menjar poca cosa, i torna a tenir
gana de seguida. Gran flatulencia.
I així podriem trobar diferents remeis segons
diferents simptomes individuals.
Cal descubrir la individualitat de cada pacient, la
seva propia manera de manifestar la seva peculiaritat davant una indisposició.
Cada dispepsia necessita un remei diferent perqué cadasquna pertany a un
individu diferent.
És importantíssim aprofondir tant en l’estudi dels simptomes com en el de
la semiología. Una de les classificacions més universals que utilitzarem
és: Simptomes
mentals, Simptomes generals, Simptomes locals i modalitats.
Dins dels mentals poden destacar Personalitats
homeopàtiques, relacions socials, pors,
penes, decepcions sentimentals, irritabilitat, gelosies, i surmenage profesional, entre altres. Pel
que Fa a tots els procesos psíquics, cal tenir en compte que podem curar-los o
suavitzar-los, , però són aspectes de la personalitat que acompanyaran al
pacient durant tota la vida. Cada cop més, vivim sotmesos a una agressivitat
social en la qual és normal que els simptomes mentals es vegin afectats. Si no
és tractada la part psíquica, mai será curada la corporal.
Els simptomes generals
no són localitzables ni atribuibles a cap òrgan concret, ja que és
tracta d’ una reacció global de l’organisme. També són considerats generals
aquelles afeccions amb dos o més
localitzacions en l’organisme. Són simptomes generals la transpiració, la son,
la sensibilitat, comportament davant les temperatures i el to vital.
Els Simptomes locals són els que es localitzen en un
órgan o localització anatòmica. Són els problemes de pell, dolors musculars,
dispepsia, etc. Són els més importants a
l’hora de diagnosticar en procesos aguts, i solen ser deguts a indisposicions
passatgeres. Però cal tenir en compte que un simptoma local mal curat pot
evolucionar cap a una major gravetat o cronicitat. Tot i així en un cas agut no
només evaluarem els locals , ja que com hem comentat abans, cada local pot
tenir infinitat de variacions personals, pel que haurem de tenir en compte tota
la resta.
Per modalitats entenem les modificacions que
exerceixen les influències exteriors o
interiors sobre el conjunt de simptomes (mentals, generals i locals). Es tracta
de com es manifesta cada modalitat en cada individu, tant per bé com per mal.
Dins les modalitats distingim: La
periodicitat, les estacions, fases llunars, horaris d’agravació, la posició i
el moviment, desitjos i aversisons, influències climàtiques, i aliments. Com
més marcada sigui la modalitat més importancia haurem de donar-li, per exemple:
si una pacient ens comenta durant l’entrevista que el seu mal de cap només
millora en el transcurs del periode menstrual, és una modalitat a tenir molt en
compte, ja que és una peculiaritat de molt pocs remeis i ens orientaría cap a
Lachesis.
Fonts: apunts D3 IHC
No hay comentarios:
Publicar un comentario