Semiologia homeopàtica

SEMIOLOGIA HOMEOPÀTICA

La Semiologia homeopàtica tracta de l’estudi dels signes i simptomes importants en homeopàtia, aquells en els que es basa el diagnòstic  homeopàtic  i per tant la terapèutica.  La seva  descripció i recopilació  figuren a les Matèries  Mèdiques i és  aquí on cal estudiar-la.

Hem d’aprendre a veure on es perfila la malaltia i saber descartar els simptomes irrellevants., cal una observació exhaustiva dels simptomes a l’hora de prescriure.

Distingim:

-          Simptomes  comuns ( simptomes inespecífics) : febre, cansament, debilitat, etc. Són simptomes que no ens donen información suficient.

-          Símptomes patognomònics: simptomes característics de la malaltia. Són tots aquells que permeten caracteritzar  una malaltia i están presents en la majoria dels subjectes que la pateixen.

-          Simptomes individuals: Són propis i característics de cada malalt, són l’expresió característica de cada èsser i on tenen gran importancia els mentals.

-          Simptomes etiològics: Són les circumstàncies que desencadenen una malaltia o bé l’agraven. 

Un altre factor de gran importancia és el terreny o predisposició mórbida individual, és a dir els Miasmes.

La semiología clàssica alopática considera simptomes fonamentals els Patognomònics.

La terapéutica homeopática, al contrari, concedeix gran importància als simptomes individuals, als particulars de cada malalt, i és aquest el camp que hem d’estudiar per arribar fins al remei homeopàtic.

Això no significa que haguem d’oblidar l’historial clínic que presenta el malalt, ja que quanta més informació tinguem, més segurs treballarem. Així doncs, hem de complementar-lo amb el factor individual de la malaltia.

En el procediment homeopàtic, el quadre simptomàtic té una finalitat: la informació recollida es compara amb les patogenèsies i es fa el diagnòstic del remei més similar. El conjunt de simptomes del pacient seveix de guia per prescriure el remei adecuat. La funció de la semiología homeopática és la terapéutica.

Una altra característica que diferencia la semiología alopática de l’ homeopàtica és la utilització d’un llenguatge popular, ja que és tal la riquesa de simptomes descrits a les Matèries Mèdiques que la utilització d’un terme més científic limitaria molt la informació obtinguda per l’experimentació patogenèsica dels remeis.

Per exemple, per descriure les molesties urimàries, només existeix un terme clàssic: Disúria, pero dins de la disúria pot haver-hi dolor cremant, cuïssor, dolor recorrent,  etc. I aquesta riquesa  de matisos és la que ens orientarà cap a diferents remeis.

En el cas de la dispepsia (tota alteració digestiva) podem tractar-la amb:

-          Nux Vomica quan la sensació de pesadesa gástrica comença una hora després d’haver menjat. La millora una bacaina curta. L’espera a l’hora de dinar, irrita al pacient.

-          Lycopodium, quan hi ha sensació de plenitut després de menjar poca cosa, i torna a tenir gana de seguida. Gran flatulencia.

I així podriem trobar diferents remeis segons diferents simptomes individuals.

Cal descubrir la individualitat de cada pacient, la seva propia manera de manifestar la seva peculiaritat davant una indisposició. Cada dispepsia necessita un remei diferent perqué cadasquna pertany a un individu diferent.

És importantíssim aprofondir  tant en l’estudi dels simptomes com en el de la semiología. Una de les classificacions més universals que utilitzarem és:  Simptomes mentals, Simptomes generals, Simptomes locals i modalitats.

Dins dels mentals poden destacar Personalitats homeopàtiques, relacions socials, pors,  penes, decepcions sentimentals, irritabilitat, gelosies,  i surmenage profesional, entre altres. Pel que Fa a tots els procesos psíquics, cal tenir en compte que podem curar-los o suavitzar-los, , però són aspectes de la personalitat que acompanyaran al pacient durant tota la vida. Cada cop més, vivim sotmesos a una agressivitat social en la qual és normal que els simptomes mentals es vegin afectats. Si no és tractada la part psíquica, mai será curada la corporal.

Els simptomes generals  no són localitzables ni atribuibles a cap òrgan concret, ja que és tracta d’ una reacció global de l’organisme. També són considerats generals aquelles afeccions  amb dos o més localitzacions en l’organisme. Són simptomes generals la transpiració, la son, la sensibilitat, comportament davant les temperatures i el to vital.

Els Simptomes locals són els que es localitzen en un órgan o localització anatòmica. Són els problemes de pell, dolors musculars, dispepsia, etc.  Són els més importants a l’hora de diagnosticar en procesos aguts, i solen ser deguts a indisposicions passatgeres. Però cal tenir en compte que un simptoma local mal curat pot evolucionar cap a una major gravetat o cronicitat. Tot i així en un cas agut no només evaluarem els locals , ja que com hem comentat abans, cada local pot tenir infinitat de variacions personals, pel que haurem de tenir en compte tota la resta.

Per modalitats entenem les modificacions que exerceixen  les influències exteriors o interiors sobre el conjunt de simptomes (mentals, generals i locals). Es tracta de com es manifesta cada modalitat en cada individu, tant per bé com per mal. Dins les modalitats distingim:  La periodicitat, les estacions, fases llunars, horaris d’agravació, la posició i el moviment, desitjos i aversisons, influències climàtiques, i aliments. Com més marcada sigui la modalitat més importancia haurem de donar-li, per exemple: si una pacient ens comenta durant l’entrevista que el seu mal de cap només millora en el transcurs del periode menstrual, és una modalitat a tenir molt en compte, ja que és una peculiaritat de molt pocs remeis i ens orientaría cap a Lachesis.

 

mariolarosselloorcal
Fonts: apunts D3 IHC