Geografia miasmàtica de Rajan Sankaran

GEOGRAFIA  MIASMÀTICA  DE  RAJAN SANKARAN

Hahnemann va postular una teoria de causació per entendre, simplificar i tractar les condicions de les malalties cròniques amb la major efectivitat. Les malalties mostren un patró que correspon a les condicions de la sarna, gonorrea o sífilis. La classificació miasmàtica és una de les més brillants contribucions que hahnemann ha aportat al món mèdic, i encara hi ha molt més per seguir aprenent.

El concepte de miasma que tractarem a continuació no és una teoria de “causació”, sinó una classificació d’utilitat pràctica.

Sabem que la malaltia és una falsa percepció de la realitat, un estat delusori  que té la seva arrel en una situació actual del pacient que ja existia amb anterioritat a la seva pròpia vida o a la dels seus pares.  Però l’ impacte  d’aquesta situació,  la seva reacció és com si encara  estès en la situació anterior.

Les expressions de la malaltia són la resposta a un estat delusori  en tots el casos que no hi ha  una causa estimulant que ho justifiqui.

Aquestes respostes són el que anomenen símptomes.

La percepció de la realitat difereix d’acord amb el miasma de l’individu, per tant, per  poder-lo reconèixer cal determinar com la percep el pacient. Una mateixa situació externa (realitat) es percep de forma diferent depenent del miasma.

Com a extensió del concepte de malaltia com  un estat delusori, una classificació dels estats de malaltia es converteix en una classificació d’ estats delusoris.

Un estat agut té sovint  diverses classes de patologia, inclús expressions cròniques  i freqüentment no es reconeix. Aquí l’inclourem  amb els altres tres miasmes bàsics.

Per fer front a les necessitats de la vida (estrès) necessitem tenir una certa capacitat. Depenent del nostre estat actual i de la intensitat de l’estrès ens movem entre disposicions agudes, psòriques i sicòtiques. Si perdem la totalitat de l’habilitat per enfrontar-nos a la situació o bé acceptar-la, caiem en l’estat sifilític.

. Agut              Resposta instintiva

. Psòric            lluita

. Sicòtic           Encobriment de la debilitat interna

. Sifilític          No hi ha recuperació possible, canvi o destrucció

Personalitats  Agudes:

Aquestes reaccionen instintivament a l’estrès, al qual veuen com una amenaça o atac de l’exterior. Tenen amplis canvis d’humor, però sense la fixació d’idees (sicosi) ni l’excessiva autodestrucció (sífilis). Manifestacions sobtades.

Personalitats psòriques:

Les personalitats psòriques tenen manca de confiança en sí mateixes i per tant, tenen pors i ansietats constantment, especialment quan estan sota pressió i estrès, fet pel qual pateixen ansietat per anticipació.  Són inquietes i actives i lluiten amb els seus problemes. Solen tenir somnis molt diferents, són pacients expressius i presenten i descriuen  bé les seves malalties. Poden ser persones  nervioses i hiperactives. En els seus temors hi ha un sentiment d’esperança.

Personalitats sicòtiques:

Tenen per sobre de tot l’ ocultisme, volen amagar la seva debilitat. Els somnis són més fixos i més específics. Desenvolupen hàbits  fixes per emmascarar la seva debilitat constantment present. Això pot expressar egoisme, ocultació i exigències.  Gent poc flexible i sense esperança de desfer-se de la seva debilitat.

Personalitats sifilítiques:

Aquestes personalitats són propenses als extrems,  i amb freqüència mostren un fort pessimisme. Volen un canvi total o la destrucció. Qualsevol tonteria pot ser causa de suïcidi.

Existeix en aquestes personalitats el sentiment d’  “amb això no puc”, i la resposta a aquest sentiment  és un intent dràstic, a vida o mort, de canviar o bé l’entorn o la pròpia personalitat. És un procés violent.  Mentre la persona intenta reprendre el control existeix un sentiment de desesperació i inutilitat. La situació resulta descoratjadora.

Bons exemples d’això són Siphilinum (desesperació per recuperar-se però sense esperança, antisocial, addicte, mentider, s’ha rendit, està acabat) i Aurum metallicum (desesperació per salvar-se, estat delusori d’haver perdut l’esperança del perdó, d’haver estat negligent  amb el seu deure i per tant mereix el retret).

Aquestes conclusions són corroborades per les característiques de la pròpia infecció:

-          Agut: començament de cop i volta, progrés ràpid i desenllaç també ràpid (recuperació o mort).

-          Psòric: (sarna) Picor, lluita constant amb extrema incomoditat però sense témer per la vida i sense desesperança.

-          Sicòtic: (gonorrea) Actitud defensiva crònica, sense símptomes d’una total recuperació, però no és una situació desesperada.

-          Sifilític: (sífilis)Lluita crònica i desesperada on el cos s’autodestrueix en un intent de supervivència (úlceres, càries, etc. ) Esforç violent en una situació desesperada.

Miasmes entre els miasmes principals:

Entenem la classificació miasmàtica com un mapa de malalties i per tal d’ubicar-les més específicament en aquest mapa és necessari tenir-hi més punts de referència.

Pot ser que hi hagi altres miasmes per descobrir i amb el temps aquest mapa serà més precís. Cal assenyalar que aquesta classificació no està basada ni construïda al voltant de les característiques de cap infecció. Es basa en estats comuns,  en estats delusoris i reaccions que s’observen amb més freqüència.   Com les infeccions són secundàries a aquests estats, naturalment encaixen en la classificació i ens ajuden a entendre-la més fàcilment, ja que es tracta d’entitats distintives ben conegudes.

Miasma Tuberculós:

Se situa entre Sicosis i Sífilis. El sentiment principal del pacient és d’opressió, tant física com psíquica. La pròpia debilitat està sent explotada. Les drogues que el representen millor són Tuberculinum i Drosera rotundifolia.

A drosera el sentiment se centra en la fustigació, mentre que a tuberculinum és l’opressió, especialment  pel que fa referència a les regles socials, que considera massa rígides i estrictes.

Miasma Leprós:

Aquest té característiques que l’ubiquen entre tuberculosi i sífilis.  El sentiment principal del miasma leprós és molt semblant al tuberculós però molt pitjor, existeix una intensa opressió i una intensa desesperança i desig de canvi.

El remei que el representa millor és Secale cornutum, conegut per les seves patologies destructives, especialment gangrena, la qual serà una de les patologies prominents d’aquest miasma.

Miasma cancerós:

Si analitzem la progressió de sicosis a sífilis trobem que l’estat sifilític es desenvolupa quan un sicòtic (amb una debilitat fixa) se sotmet a un estrés extrem (opressió) i s’espera que actui  bé  en aquesta situació. Quan el sicòtic només és sotmès a l’opressió  es desenvolupa l’estat tuberculós.

Però quan s’espera que el sicòtic  actui de manera impecable, que aconsegueixi tot el que s’espera d’ ell  (situació  molt comú avui en dia) llavors estem  buscant un miasma entre sicosis i sífilis on el tema és un esforç extrem,  esforçant-se per sobreviure, més enllà dels límits de la seva capacitat.

És un miasma que combina  la fixació sicòtica  amb la dimensió destructiva sifilítica.

El miasma cancerós té el tema d’un esforç sobrehumà per sobreviure. Té l’element sicòtic d’augmentar tumors, amb fixació, i alhora el col.lapse  com sífilis.

El seu sentiment és que s’espera que acompleixi amb totes les expectatives que es tenen d’ ell, cosa de la que se sent incapaç. Malgrat li agradaria encobrir-ho, no té la capacitat suficient per fer-ho, llavors ho posa tot i més de la seva part en un intens esforç per sobreviure, ja que el fracàs significaria mort i destrucció.

Els remeis principals  són Carcinosinum i Nitricum acidum. En cap dels dos no hi ha descans  ni alliberació de la tensió. Tots dos lluiten per la perfecció.

En fer-se el món més competitiu, el miasma cancerós es dona amb més freqüència, signe de la lluita desesperada per la supervivència.

Miasma Malarial:

El localitzem entre l’agut i el sicòtic. Té un sentiment d’amenaça que apareix intermitentment en fases entre les que existeix un sentiment subjacent de ser deficient.

Els  remeis  principals del miasma són China officinalis (sentiment de persecució) i Colocynthis.

Miasma Tifoide:

És el miasma subagut entre agut i psòric.

Té les característiques agudes més la lentitud. És una lluita intensa en la que hi ha una amenaça aguda externa. La resposta no és instintiva però té els components de lluita. El sentiment és el d’una situació crítica, que ben portada pot aconseguir la recuperació total. Una de les drogues principals és Bryonia alba.

Miasma de la Tinya:

Es tracta del situat entre Psora i sicosis. Apareix súbitament, amb lluita intensa. No suposa una amenaça vital i en ocasions és tranquil.la  i fixa.

Alternància de lluita i rendició. Sentiment principal  “d’intentar”.

Intent repetit que quan fracassa simplement es rendeix i accepta. Els principals remeis són Calcarea sulfurica i Calcarea silicata.

Podem concloure  que el miasma representa la profunditat del sentiment i el grau de desesperació vist en l’acció o en el com és portada una situació.

Tots ells tenen nivells variables  d’esperança o desesperació i com més profund sigui el miasma, més intens és el sentiment d’aïllament.

El plantejament de com arribar al miasma és observant el ritme , la profunditat i el grau del problema o la sensació, preguntant-nos  quant i com és la intensitat, cronicitat,  agudesa , profunditat o desesperança de qualsevol fenomen.

mariolarosselloorcal

Bibliografia: La sustancia de la Homeopatia  Rajan Sankaran    Homeopathic medical publishers