declaració de principis

"Només l'home sense prejudicis, amb gran cura,  pot ser apte  per la vocació,  la més sagrada de totes, per exercir la vetitable Art de curar. El mestre de tal art ajuda a les criatures del TotPoderós a conservar la salut I la vida, llindant gairebé la divinitat,  apropant-se al creador suprem."

Christian Samuel Hahnemann.

Reconeixent-nos

RECONEIXENT-NOS

INDEX
  Introducció Pag.. 2
  Coindidències en el concepte de malaltia i malalt
  Similituts a l'hora d'establir el cas
  Què veiem d'entrada:
 . La cara
. Les arrugues
. Les celles
. . Els ulls
. .Les bosses de sota els ulls
. El nas
. La boca
. Les orelles
  La veu
  La pell i el cabell
  Conclusió
  Bibliografia

INTRODUCCIÓ
En Aquest curs hem treballat la importància de ser capaços de veure, escoltar i
reconèixer als demés, sent aquesta capacitat la matèria prima dels
homeópates.
Els sanadors tradicionals utilitzaven mètodes no agresius per determinar l’estat
de salut, el talent i el carácter dels pacients. D’aquests coneixements va nèixer
la profunda convicció d’unitat de cos, ment i esperit, considerant el cos com a
manifestació física de l’ànima. El cos és, a l’hora, simptoma i símbol de
l’esperit.
Centrant-nos bàsicament en el concepte de diagnosi oriental, entenent com a
diagnosi la capacitat de reconèixer la persona que tenim davant, és l’art de
veure l’interior sota la superficie, de revelar la veritat interior.
I és en aquesta forma de reconeixement on hi ha una gran convergència entre
l’homeopatia i la diagnosi oriental, especialment la japonesa.
Cada característica, cada gest, cada arruga de la cara té el seu significat que
cal desxifrar. Cada persona és en la seva aparença un llibre per llegir, amb les
paraules escrites en els trets del seu cos.
Per aprendre a llegir ens cal superar la dualitat bo/dolent, per poder formar-nos
una visió més holística, més total de la vida. La nostra capacitat per aquesta
lectura depen exclusivament del nostre desenvolupament com a éssers
humans. Si partim de la premisa que ja sabem quelcom, tenim menys
possibilitats de romandre receptius, d’ una percepció més profunda. Pel
contrari, si seguim tenint l’esperit d’alumnes, ampliarem continuament la
nostra comprensió. Només així serem capaços de veure el rostre real dels
demés. Cal estar lliure de prejudicis de tot tipus.
Seguint aquest pensament ens basarem en quatre puntals:
. Tots el fenòmens es componen d’opostos. Els oportos no són més que els
dos extrems d’un mateix tot.
. Cada ésser humà és un tot unificat de cos, ment i esperit. Un simptoma indica
característiques físiques, psicológiques i espirituals.
. El tot es pot veure en qualsevol de les seves parts. En qualsevol part del cos
podem veure el funcionament del tot.
. L’energia circula per tot el cos en circuits o canals maravellosament
organitzats, anomenats meridians. Són rius d’energia que creen una xarxa
interconectada que enllaça totes les cel-lules i órgans amb la resta de parts del
cos.
Aquestes afirmacions podem resumir-les en una: LA UNITAT DE LA VIDA.
És el principi fonamental de la diagnosi oriental, la tradicional i l'homeopatia.
Aquest principi d'unitat no és només una técnica o instrument, sinó que és a
més un camí filisófic, que cal seguir sempre amb una actitut d'humilitat,
reverència i apreciació.
COINCIDÈNCIES EN EL CONCEPTE DE MALALTIA I MALALT
Des del punt de vista alopàtic, una persona que té simptomes de malaltia està
malalta, i aixó defineix a la persona i el tractament a seguir.
.
A diferència d'aquesta actitut, el sanador tradicional, oriental i l'homeópata
veuen dins el pacient la batalla que es lliura entre l'enfermetat i la salut. Si dins
del pacient no hi hagués salut, estaria mort. Veuen la seva força vital, i saben
que d'ella dependrà en darrera instància la recuperació total del pacient.
Consecuentment, el mètode consisteix en afavorir les forces de salut que hi ha
dins del pacient.
El cos és una orquestra on la seva música és l'ànima. Si s'elimina algún
instrument o es canvia la manera de tocar-lo, s'alterarà tota la música. El cos
humà és una unitat delicadament equilibrada composta de parts
interdependents i el TOT és més que la suma de les seves parts.
Cada órgan es considera en relació amb tots els demés i la salut d'un órgan
individual depen del bon funcionament de tots els demés.
El terapeuta treballa amb l'energia del cos i s'interessa per les caracterísrtiques
i funcionament de cada órgan. S'interessa per la persona completa, no per una
dolència en concret.
A fí de portar a terme aquest coneixement del pacient, la visita. es basa en la
comunicació d'ésser humà a ésser humà.
Donat que la ment, l'esperit i el cos són un, totes les característiques humanes,
ja siguin emocionals, intel.lectuals o espiirituals, tenen el seu órgan físic
corresponent. Cada órgan té el seu paper en el manteniment del caràcter d'una
persona.
La salut del cos està directament relacionada amb la salut de la ment i amb la
psicologia personal i cada emoció està associada a un determinat órgan o grup
d'órgans.

La diagnosis es basa en el contacte pesona a persona. El sanador observa,
interroga minuciosament i escolta amb atenció. Permet que la informació del
pacient dirigeixi els seus actes. No és un mètode massificat, sinó un procés lent
i laboriós, d'empatia vers el pacient, on la finalitat és que aquest utilitzi la seva
pròpia capacitat curativa.

SIMILITUTS A L'HORA D'ESTABLIR EL CAS
A l'igual que em vist coincidències en el concepte de pacient, també en trobem
a l'hora d'establir el cas i en els mètodes d'evaluar la salut i el caràcter de la
persona.
1. Veure i observar a la persona, amb receptivitat i sense prejudicis, sense
emetre judicis ni crítiques, sense idees preconcebudes. Com més relaxat
estigui el pacient, més revelarà la seva veritable naturalesa. Cal
obsservar-lo com si fos una obra d'art, en profunditat, percebent cada
matís, cada pista que ens conduirà al seu interior.
2. Palpar la seva vida, palpar el seu interior. Sentir la seva naturalesa
interior, entendre a la persona física, emocional, espiritual i
psicológicament, es a dir, en tots els seus aspectes.
Cal mostrar una actitut oberta i sensible vers al pacient.
3. Interrogar i escoltar no només el que el pacient ens diu sinó també allò
que no ens diu. Buscar els aspectes que la persona evita, detectar els
temes sensibles per a ella per la manera en que hi fa referència, i
observar el llenguatge corporal a l'hora que escoltem les seves paraules.
Si obeservem que el pacient evita un aspecte, no l'hem de culpar ni
violentar. El nostre objectiu és guanyar-nos la seva confiança per poder
ajudar-lo.
4. Entendre la qualitat de la veu, percebre ,la seva vibració, detedtar d'on
prové la veu, perquè la veu ens revela moltíissim sobre la salut mental,
emocional i física de la persona a cada moment. Si l'escoltem
atentament la veu ens diu com de bé o malament se sent la persona
realment.
5. Diagnosi de l'olor. Per poder olorar clarament el cos d'una altra persona,
és necessari que la propia salut i estat general estigui net. Si una
persona fa molta olor a colonia, voldrà dir que el seu sentit de l'olfacte és
dèbil i la seva olor corporal forta. De la olor que desprén el cos podem
deduir el tipus d'alimentació, així com desequilibris hormonals.

Cal tenir sempre present que quan diagnostiquem a una persona entrem en el
seu món privat, per tant la diagnosi ha de ser un art delicat que cal practicar
amb respecte al dret de la intimitat.
QUÈ VEIEM DÈNTRADA
Quan atenem a un pacient en la consulta, les parts del cos que ens queden a la
vista normalment són : la cara, el cabell, la pell i la veu. A partir d'aqui, sense
violentar a la persona que tenim davant, ja podem conèixer molts trets del seu
estat actual.
LA CARA
En observar la cara podem veure l'estat dels sistemes digestiu, circulatori i
nerviós; del cor, dels órgans sexuals, dels ronyons, del fetge i la vessícula
biliar ,i la melsa. A més, podem veure moltes característiques personals com el
talent, les tendències, les forces i les debilitats. La cara revela els secrets del
cos i l'esperit.
La cara es la part més sensible del cos i la que més reacciona. És una
complexa xarxa de músculs, entre cara i cap sumen 10 sistemes de músculs
amb un total de curanta d'individuals, que li donen una gran flexibilitat i
expressivitat.
A més la cara té una increible combinació de trets (ulls, nas, boca, celles i
mandíbules), amb un ampli ventall de moviments i matisos. Aquests trets
proporcionen en sí mateixos, una enorme informació sobre el que sent la
persona. Amb una sola mirada, la cara pot dir infinitat de coses, sense utilitzar
cap paraula.
El cap, incloent-hi la cara i les orelles, és el centre sensorial del cos. Els ulls, el
nas, la boca i les orelles són quatre dels cinc sentits palpables. Aquests órgans
són també la porta d'accés a altres sistemes majors:
 la boca es l'entrada del sistema digestiu
 el nas ho és de la respiració
 els ulls del nervi óptic, cervell i sistema nerviós
 les orelles de l'oide.
Però a més d'aquestes informacions parcials, la veritat més gran de la cara, a
no ser que la persona sigui un mentider patológic, és que és difícil impedir que
reflexi els sentiments. La felicitat es nota, així com la infelicitat. L'aburriment, la
vergonya, la concentració, la inquietut, la perplexitat, la malaltia, la salut tenen
en ella el seu reflex. La cara és sincera, revela la veritat del nostre interior.

Segons la tradició oriental, als curanta anys hom ja és responsable de la seva
cara, és a dir, durant les etapes d'infantesa, adolescència i juventut, la cara
encara és el resultat de l'herència familiar i l'entorn, però als curanta anys ja ha
viscut prou com per haver-se creat a sí mateixa. A aquesta edat ja som adults
totalment responsables de la nostra situació i la nostra cara.
A mida que ens anem fent grans poc a poc va aflorant el nostre caràcter i els
nostres veritables principis queden gravats en la nostra cara.
A l'hora d'observar la cara, és important tenir present la distinció entre trets
constitucionals, és a dir, les característiques formades pels gens, i els trets
condicionals, és a dir, les característiques que canvien dia rera dia, setmana o
mes.
Els trets genètics no es poden canviar, només es poden portar a la realització
plena o reprimir, i ens diuen molt sobre l'ésser fonamentalment espiritual que
som. D'altra banda, tenim molts trets condicionals o temporals que ens revelen
molta imformació sobre l'actual estat de salut física, mental i espiritual.
Aquestes caracteríistiques condicionals estan canviant continuament. Podem
influir en elles canviant certes pautes o normes en l'estil de vida, com l'exercici,
l'alimentació i la manera de pensar.
La nostra salaut sol ser més forta i vital quan la nostra vida s'adequa als
nostres trets constitucionals.
D'acord amb la llei que diu que el macro es pot veure en el micro, veiem que a
la cara es revela l'estat de tot el cos. La manera de pensar i el
desenvolupament intel.lectual l'observem al front, la curvatura de la columna
vertebral la llegim al pont del nas, els intestins a la boca, i la regió genital a la
zona superior i inferior de la boca.
Dit això, veiem que tenim tres zones a la cara:
 Superior, de la línea del cabell fins les celles. Ens mostra la naturalesa
intel.lectual .
 Mitja, entre les celles i la base del nas. Ens mostra la naturalesa
emocional.
 Inferior, per sota del nas. Ens mostra la força de voluntat.
Si les tres zones són equitativament grans o petites, la persona té una
naturalesa equilibrada. No està dominada per la ment, ni l'emoció, ni la
voluntat. Les seves decisions i actes estan armonitzats amb els tres acpectes
de l'èsser. Són persones idealistes pràctiques, posseeixen una excepcional
combinació de desenvolupament intel.lectual, comprensió de les necessitats
emocionals de la gent i forta voluntat. Són previsores , amb un bon criteri social
i resistència. El seu punt feble és l'arrogància.

Quan observem una cara dominada per la part superior, amb un front alt,
l'èsser està dominat per l'intel.lecte, i normalment la força de volunjtat és
l'aspecte més dèbil del seu caràcter. Són persones brillants, amb ments
conceptuals, pensadors abstractes, però els costa molt portar a terme les grans
visions que crea la seva ment. Poden caure en el cinisme.
Quan el que predomina en la cara és la part mitja, la persona és molt emotiva i
sentimental. Solen ser grans enfermers, sanadors o terapeutes. Empatitzen
fàcilment amb els demés i tenen una naturalesa maternal molt desenvolupada.
També solen ser artistes, tenen un gran sentit de la bellesa. La seva debilitat és
estar dominades pels seus sentiments, són mercurials.
Finalment, si la cara està dominada per la zona inferior, amb una mandíbula
molt pronunciada, la persona té una voluntat poderosa i fort sentit pràctic.
Sovint són persones adictes al treball que desitgen dominar la seva petita
parcela a la terra. Poden ser molt tossudes i materialistes i amb tendència a
veure les coses en blanc i negre.
Un cop vistos els trets característics, en general, veurem ara alguns dels trets
condicionals, que individualitzen cada cara.
Les arrugues
Les arrugues del front estan produides pel sistema nerviós. Estan relacionades
amb les actiivitats del prosencèfal, que està situat directament darrera el front.
Un funcionament i activitat cerebral ordenada forma arrugues ordenades, així
com el desnvolupament i l'activitat desordenada es manifesta en arrugues
desordenades i caótiques.
El front és atravessat per tres arrugues arquetípiques. L'ideal és que siguin
llargues, rectes i continues. Representen les tres capes de l'existència. La
superior representa el cel o la naturalesa espiritual de la persona, revela la
seva actitut vers l'ideal superior de la vida humana. L'arruga del mig representa
la personalitat humana, la força o debilitat de l'ego. L'arruga inferior representa
la terra i la relació de la persona amb els assumptes pràctics i terrenals, el
treball i les finances. Representa la capacitat de la persona per realitzar les
seves idees.
Els espais de discontinuitat en qualsevol d'aquestes línies denoten algun
problema o conflicte en l'aspecte de la vida al que correspon l'arruga.
Tanmateix sugereixen que la persona haurà d'esforçar-se molt per aconseguir
el domini d'aquest aspecte de la seva vida.
La discontinuitat a les línies també indica una salut amb altibaixos.

Quan les línies són ondulades denoten canvis regulars de salut i una forma de
pensar desequilibrada. A aquestes persones els haurà costat molt decicir-se
per una determinada direcció a la vida i continuar en ella.
La mancança d'una de les tres arrugues denota falta d'interés o inclús ceguera
vers l'aspecte que representa l'arruga ausent, que pot portar a la persona a la
falsa creença que certes coses de la vida no tenen importància o no tenen res
a veure amb la seva existència.
Contrariament, també pot significar una preocupació molt més profunda per
l'aspecte representat per l'arruga ausent, com si la persona tingués consciència
de la seva ceguera i trobés aquest aspecte misteriós i interessant, sentint gran
curiositat i fins i tot obsessió.
De vegades trobem persones amb una sola arruga molt nítida. Si és la de la
personalitat, aquesta persona té un fort sentit d'identitat, amb una poderosa
presència, potser un líder carismàtic, però haurà de treballar el seu egoisme.
Les persones que només tenen l'arruga del cel són molt idealistes i poc
pràctiques. Les que només tenen l'arruga de la terra tenen tendència a
considerar la vida des de l'òptica de la seguretat.
Quan troben una persona amb dues arrugues horitzontals separades, una
sobre cada cella (les arrugues de la intuició), sabem que té un bon criteri a
l'hora d'evaluar a altres persones, una gran intuició i ideals molt espirituals. Són
senyal d'una persona que ha treballat molt el seu creixement personal,
aconseguint grans progressos.
Just sobre el nas, entre les celles, es poden veure diverses arrugues verticals.
Quan hi ha dues arrugues verticals paral.leles lleus i superficials, indica que el
fetge està funcionant correctament. Si aquestes arrugues són fondes, el fetge
té algun rpoblema i està congestionat. La persona sol tenir alguna explosió de
ràbia ocasional, i es tracta d'una persona genuida.
Quan veiem tres arrugues entre les celles indica que hi ha un rpoblema hepàtic,
degut a massa frustació, ràbia, dieta incorrecta i consum d'alcohol. Si són molt
fondes, la persona és massa agressiva, tossuda i concentrada.
Si només s'observa una sola arruga entre les celles, presenta un conjunt de
problemes. Aquesta arruga sol aparèixer en persones amb una forta constitució
i forta voluntat, però a l'hora indica problemes hepàtics greus. Sol aparèixer
després d'algun tipus de crisi personal especialment a l'edat madura.
Quan hi ha forces arrugues fondes que baixen del nas a la comisura del llabi
superior ens informen que els intestins gruixut i prim estan malalts,
possiblement en procés de degeneració.

Les Celles
Generalment, l'espai entre les celles sobre el nas es de dos dits d'ample, cosa
que indica una constitució equilibrada.
Quan les celles s'ajunten molt sobre el nas, la persona és més decidida,
agressiva i concentrada. Solen ser emprenedores i ambicioses.
Les celles que estan molt separades denoten una visió àmplia de la vida, son
persones curioses, sensuals i amb ganes d'experimentar moltes coses.
Les celles també ens mostren l'estat de salut durant la vida d'una persona.
Si són triangulars, amb la part gruixuda als extrems exteriors i la punta sobre el
nas indiquen que la salut de la persona era dèbil en nèixer i s'ha anat enfortint
amb l'edat.
Si pel contrari els triangles tenen la banda ample sobre el nas i les puntes als
extrems exteriors, la persona va nèixer amb una constitució forta i sana però
amb tendència a debilitar-se degut a un estil de vida inadequat.
Les celles gruixudes i atupides, de gruix uniforme, simbolitzen salut estable,
amb poques probabilitats de canvis radicals.
Si les celles són poc poblades o primes sugereixen una constitució dèbil.
Els pèls de les celles han d'anar tots en la mateixa direcció. Quan no és així,
indiquen que la vida de la persona va en moltes direccións.
Quant a la curvatura, les celles que dibuixen una línia recta denoten equilibri i
estabilitat. Quan s'arquegen com dos turons, la persona te un temperament
dolç i pacificador, sense ambicions. Si són obliqües amb la inclinació cap el
centre la personalitat és més agressiva, ambiciosa, lluitadora i molt tenaç. Quan
són obíqües amb la inclinació cap els extrems exteriors denoten un caràcter
dèbil.
Tradicionalment, les celles que són llargues, i cauen en la mateixa direcció es
consideren signe d'una vida llarga i feliç, formen un arc suau i tenen un gruix
constant des del començament fins el final.
Els ulls
Els ulls ens proporcionen el 60% d'informació sobre l'estat de salut actual de la
persona. Això és així perquè l'ull està directament conectat amb el cervell a
través del nervi òptic, fet pel que d'entrada ens injformarà sobre l'estat del
sistema nerviós i del cervell. Quan hi ha hagut algun tipus de lesió en aquests
òrgans, l'ull canvia, en el millor dels casos perd claror i vivacitat i en el pitjor,
perd visió.

El cervell necessita 30 vegades més oxígen que les cèl.lules de la resta del
cos. L'ull necessita 8 vegades més oxigen que altres cel.lules. Quan el cervell
està rebent menys oxígen del que necessita, el primer lloc en es detecta és als
ulls, ja que aquests són més sensibles a la merma d'oxígen que la resta del
cos.
Cal que ens fixem en la forma, tamany i angle dels ulls.
Els ulls grans i rodons pertanyen a persones sensibles, emotives i intuitives que
reaccionen malament a l'estrés. Solen ser persones visionaries, amb talent
artístic, però amb tendència a descuidar els detalls.
Els ulls petits indiquen capacitat per veure i apreciar els detalls, facilitat per les
finances, i capacitat de portar a la pràctica grans disenys. Són pràctiques i
prosaiques, i els manca la visió de conjunt en un projecte.
Els ulls petits i rodons indiquen un sistema nerviós fort i talent per la música i
les tasques absorvents.
Els ulls d'una persona poden ser horitzontals o inclinats.
Una inclinació que baixa dels costats de la cara fins el pont del nas revela una
forta ambició . A major angle dìnclinació més ambició, podent arribar a
l'avarícia i deliris de grandesa.
Els ulls que s'inclinen al revés, és a dir, des de dalt del pont del nas baixant
cap al costat de la cara, denoten un caràcter afable i sense ambició.
Normalment són persones satisfetes amb la vida, a qui no els agrada presionar
a ningú ni cap situació, i que prefereixen cedir per evitar conflictes i lluites.
Solen ser sensibles i una mica tímides.
Els ulls horitzontals, en línia recta, revelen equilibri entre l'ambició i la
sensibilitat. Pertanyen a persones amb habilitats diplomàtiques.
En els ulls també veiem l'estat d'altres òrgans: a les parpelles la melsa i
l'estòmac, a l'èscleròtica els pulmons i l'intestí gros, i a l'iris els ronyons, el fetge
la vesícula biliar i la bufeta.
Quant a la posició de l'ull dins l'òrbita, cal que l'iris estigui equilibrat entre les
parpelles superior i inferior, tocant les dues de manera que no queda blanc de
l'escleròtica ni a dalt ni a baix, només als costats. Només ha d'haver-hi dos
blancs. Els ulls equilibrats es deuen a una visió equilibrada de la vida i a uns
hàbits alimentaris sans
Quan en una persona observen tres blancs, és a dir que l' escleròtica es veu
per dalt o per baix de l'iris, a més dels costats, tenim un cas clar de malaltia o
esgotament, d'un sistema nerviós desequilibrat. I sense capacitat d'evaluació.

Quan el blanc el veiem a sota, la persona és propensa a patir accidents, i pot
abusar del sucre, cereals refinats, alcohol o fàrmacs. Pel contrari, quan el blanc
el veiem per sobre, la persona és propensa a provocar accidents i sol abusar
de la carn, sal i formatges secs.
Quan els dos ulls no miren en la mateixa direcció hi ha desequilibri al sistema
nerviós, al fetge i al cor, i segurament algún conflicte psicològic. Poden revelar
una gran frustració.
Les bosses de sota els ulls
Just sota els ulls tenim una petita bossa amb un major contingut d'aigua que la
resta de la cara. La pell que la cubreix és més prima i no té glàndules de greix,
fet que la fa més sensible als canvis de contingut de líquid al cos.
Els sanadors la consideren molt important a l'hora de determinar l'estat dels
ronyons.
Els ronyons són considerats la seu de la força vital. Són els responsables de
distribuir-la a la resta del cos, mantenint la vitalitat pròpia de la constitució d'una
persona. Són també el magatzem de l'herència dels nostres avantpassats, del
llinatge genètic.
Els ronyons purifiquen la sang, eliminant els residus. Separen les coses
necessàries de les innecessàries a la vida. Tenen la funció d'ajudar-nos a
distingir en les nostres experiencies allò valuós i el que cal desestimar. L'estat
dels ronyons té una gran importància en la nostrta salut en general. Cal cuidarlos
no anant contra natura, no esgotant la nostra energia i amb una dieta
adecuada. Quan ingerim massa líquids, la bossa de sota els ulls s'infla. El
consum excessiu de líquids suposa una sobrecàrrega de feina per als ronyons,
i a mesura que aquests es cansen, la zona de sota els ulls es va enfosquint
cada vegada més. S'acumulen toxines als ronyons i a la sang.
Els petits granets en aquesta zona ens indiquen que hi ha molta mucositat a
les minúscules arteries renals. Si són durs o si hi ha punts foscos probablement
hi ha pedres en el ronyó.
Les bosses poden ser indicador també d'un consum excessiu de sal,
malmetent els ronyons i ocasionant un presió arterial alta.
L'estrés també perjudica als ronyons i les glàndules suprarenals que bombegen
adrenalina al torrent sanguini mantenint el cos en estat d'alerta i por.
Les conmocions també s'acumulen als ronyons, reflectint-se en la mateixa
zona.
Quan troben una persona amb marcades bosses sota els ulls, caldrà tenir
molta cura dels seus ronyons.

El nas
El pont del nas reflecteix la columna vertebral, i qualsevol desviació cap a un
costat o l'altre indica que la columna no està recta, que hi ha una curvatura o
escoliosi. Això és així perquè la musculatura de l'esquena, espatlles, coll i cara
està intimament conectada. Quan hi ha tensió a un costat de la columna, els
trets facials canvien, i si aquest desequilibri és greu els músculs estiren els del
nas.
La punta arrodonida del nas s'associa al cor i els forats del nas al pulmons. Els
forats amples i simètrics revelen pulmons grans amb gran capacitat per l'oxígen
i per assimilar la força vital que anima a la persona durant tota la seva vida. Si
són de diferent tamany, els pulmons també ho seran.
La canal entre els forats que toca la cara reflecteix els bronquis. Si està
vermella hi ha congestió per mucositat bronquial.
Un estancament de mucositat nasal i del sistema respiratori indica que l'intestí
gros no és capaç d'eliminar adequadament i caldrà tractar-lo.
El nas te dos músculs que s'uneixen durant la gestació, formant la punta
arrodonida. De vegades s'observa una fisura al centre del nas, indicant que els
dos costats del cor no estan ben coordinats. Com més pronunciada és la fisura,
més greu és el trastorn cardíac.
Quan el nas està inflat el cor també ho està.
Sota el nas hi ha el filtre, la canal vertical que baixa fins el llavi superior. Si les
seves línies són profundes i nítides, indica solidesa i força constitucional.
La boca
La boca és el començament del sistema digestiu. La seva amplada hauria de
ser la mateixa distància que hi ha entre les pupil.les dels ulls. Quan sobrepassa
aquesta amplada el tracte intestinal està expandit, i la persona pot tenir
problemes digestius.
Els llavis han de ser carnosos i apretats. Si estan inflats, indica debilitat en la
peristalsi i l'assimilació de nutrients. Pel contrari, si estan tibats i prims, indica
que els intestins estan obstruits per residuus que no han estat eliminats
adequadament, podent ocasionar degeneració.
El llavi superior indica l'estat de l'estòmac i l'intestí prim. Si la línia superior del
llavi és ben definida, l'estòmac és naturalment fort. Quan apareixen taques a la
part inferior hi ha problemes d'estancament a l'intestí prim.
El llavi inferior reflexa l'intestí gros i el colon. També ha de estar ben format. Si
presenta punts vermells o castanys i/o arrugues indica úlceres i hemorroides.

Les comisures dels llavis reflexen el duodé. Si hi ha llagues, indica que hi ha un
excés de greix al duodé i per tant, el fetge i la vesícula estaran segregant major
quantitat d'àcids biliars.
Les Orelles
Les orelles de cada persona són úniques. No n'hi ha dues d''iguals. Inclús les
dues orelles d'una persona són lleugerament diferents. Les orelles són més
grans que les empremtes digitals i estan sempre a la vista.
Curiosament, les orelles tenen el mateix tamany i la mateixa forma que els
ronyons, amb qui se les ha relacionat des de l'antiguitat, revelant-ne la seva
força constitucional. També ens donen informació sobre el sistema circulatori,
digestiu i nerviós.
Les orelles han de ser grans i ben formades, la part superior ha de ser
arrodonida, la part mitjana ampla i cal que es vagi entrenyent cap al lòbul, que
també ha de ser gran.
Seguint la directriu que el micro revela el macro, val a dir que durant la gestació
el nadó està en posició invertida, dibuixant la mateixa forma de l'orella. Els
sistemes circulatori i nerviós estan representats pels dos nivells del canto
exterior de l'orella. La part més externa que sembla un neumàtic més sortint és
el sistema circulatori. Si aquest canto és gruixut i ample, el sistema circulatori
és fort i ben desenvolupat, amb la temperatura corporal ben regulada, amb bon
rec sanguini a les extremitats i una personalitat forta, estable i centrada.
Generalment, un bon sistema circulatori significa també que la persona té una
bona capacitat de comunicació amb gent de tot tipus. Si el canto és molt prim o
inexistent ens mostra unes qualitats personals contraries a les anomenades
anteriorment.
Les orelles punxagudes indiquen un excessiu consum de carn, són persones
desconfiades, crítiques i agressives.
Quan el lòbul és gran, la persona té una ment flexible i d'acció.
Quan no hi ha lòbul o aquests estan enganxats a la cara, la persona té una
visió estreta de la vida. Sol tenir altibaixos emocionals, per la seva incapacitat
d'entendre als demés.
El Brunzit o tintineig als oides , un problema habitual actualment, sol tenir el seu
origen als ronyons.
Les arrugues al lòbul indiquen propensió a la diabetis, i si estan situades més
amunt revelen trastorns de l'intestí prim i el cor.

Per concloure, actualment estem inundats d'informació, que ens arriba de tot el
món, ja sigui per telèfon, satèl.lit, ordinadors, o fax. El fet d'intentar assimilar-la
tota ens crea nerviosisme i les nostres orelles s'estan modelant, cada cop més,
en punta degut a l'esforç i la frustració. L'abusiu consum de carn, l'estrés, la ira
i l'agressivitat contribueixen també a aquesta forma punxaguda. L'entorn i la
manera de viure la vida també es veuen reflectits en les nostres orelles.
LA VEU
Quan escoltem, hem de ser capaços d'entendre la qualitat de la veu de la
persona, percebre la vibració i reconèixer d'on procedeix.
Si la veu és profunda, procedeix del fons de l'estòmac o inclús més avall, del
melic. Si conté molta emoció, procedeix del cor. Si a la veu hi ha ràbia, ho fa
des del fetge, i si és compasiva des de la melsa. Quan és una veu poruga,
provablement hi ha un desquilibri als ronyons. Si la veu és dèbil procedeix de la
gola, fosses nasals o part superior del cap.
La veu revela moltíssim sobre la salut mental, emocional i física de la persona
en el moment concret, basant-nos en les emocions que escoltem en ella.
Cal escoltar també la direcció que pren la veu quan la persona parla. Quan el to
no és estable i té tencència a baixar, a afligir-se, ens indica un problema als
pulmons.
Al reconèixer el moviment de l'energia, la vibració, reconeixem el ser interior de
les persones que ens envolten.

LA PELL I EL CABELL
la pell és l'òrgan més extés del cos i s'encarrega de diferents funcions:
. la regulació de la temperatura corporal.
. intercanvi d'oxigen i dioxid de carboni
. persepció del món físic pel tacte
. eliminació de toxines
entre altres.
Ës un òrgan molt sensible que reacciona inmediatament als canvis del nostre
medi ambient. La pell ens diu si són saludables els aliments que ingerim, si ens
envolta un entorn favorable, i com és de sana la nostra actitud davant la vida.
Normalment només podem obvservar la pell de la cara a primera vista, per tant
ens limitarem a aquesta zona.

La vermellor a la cara està relacionada amb el cor i el sistema circulatori, i
causada per una vasodilatació capilar. Qualsevol cosa que acceleri el bombeig
sanguini, augmenta la circulació i dona el color vernell a la pell.
La pell blanca o molt pàl.lida està directment relacionada amb els pulmons i
l'intestí gros (congestió i opresió). Indica també una quantitat insuficient
d'hemoglobina, per tant, carència d'oxigen i ferro a la sang.
La pell groga està relacionada amb el fetge i la vesícula biliar. L'excés de
producció de bilis i altres secrecions hepàtiques engrogueixen la pell i els ulls.
Quan la pell té un to castany, el funcionament dels ronyons no és l'adequat, la
sang s'enfosqueix i dona aquest color fosc a la pell, sobretot a la part alta de
les galtes i sota els ulls. Quan aquest color fosc s'exten cap al pont del nas, hi
haurà problemes a l'estòmac, la melsa i el pàncreas.
El color blauós de le siens i entre els ulls, indica mala circulació i estancament
de l'energia a l'estòmac, melsa i pancreas.
La pell sana ha de tenir una lleugera lluentor. La pell metabolitza la vitamina D
combinant la llum del sol i el greix. Donat que la vitamina D és essencial per la
salut, una lleugera quantitat d'oli a la pell és senyal d'un metabolisme sa. Un
excès de greix pot sugerir diferents problemes segons on estigui localitzat:
 al nas implica el cor
 al font, els intestins i el fetge
 a les galtes, els pulmons
 a la barbeta i la boca, els òrgans sexuals i els intestins.
Pel que fa al cabell, val a dir que tot el pel exterior manté una relació directa
amb el pel interior, concretament amb els cilis que recubreixen l'estòmac i el
tub digestiu. El cabell ens parla de com ens alimentem i si portem una dieta
biológicament correcta.
L'energia dels ronyons, el fetge i els pulmpons controla la salut i el creixement
del cabell, per tant, qualsevol afecció en aquests òrgans ocasionarà caiguda de
cabells.
Els trastorns emocionals també poden ser la causa de que el cabell perdi
consistència, caigui o varii de color. Qualsevol emoció negativa a l'afectar els
òrgans citats anteriorment, afecta conseqüentment al cabell.
Quan a l'edat madura apareix cabell en alguna zona corporal on no n'hi hauria
d'haver, ens està indicant alguna afecció en l'òrgan representat per aquesta
zona.

CONCLUSIÓ
Podriem seguir observant minuciosament altres parts del cos que no estan tan
a la vista, ampliant la nostra diagnosi. En l'esquena, les mans i els peus
podriem seguir reconaixent tot l'interior, però això seria tema per un altre
treball.
Observant el nostre cos descubrim els secrets de la nostra vida.
A orient i a moltes cultures d'occident tradicionals existeix una filosofia
fonamental, la aplicació de la qual revela el significat que s'amaga darrera els
nostres trets físics. És la filosofia del Yin i el Yang, dels poders que fan possible
la realitat física, complementant-se com a contraris, com els dos extrems de la
mateixa línia.
Totes les coses posseeixen yin i yang. Nosaltres també tenim yin i yang
reflexats en les nostres qualitats físiques, la lectura de les quals també seria
tema per a un altre treball, ja que en aquest no ens podem extendre més.
La vida és energia, sense energia la matèria és inanimada. Quan veiem
energia veiem esperits i el nostre desig ha de ser únicament el de facilitar el
moviment de l'energia de les persones que ens envolten, sense prejudicis
negatius de ningú.
Quan arribem a comprendre el funcionament de la ment, el cos i l'esperit,
augmenta la nostra capacitat per mantenir i afavorir la salut i la nostra
comprensió de la vida.
El cos és una totalitat, un sistema integrat. Si entenem els nostres desequilibris
peculiars, podem entendre'ns més profundament i prendre les mesures
necessàries per recuperar ,l'equilibri i l'armonia a la nostra vida.
Tots tenim forces i debilitats i és justament aquesta combinació la que ens fa
únics i ens dona l'orientació en la vida.










mariolarosselloorcal 
BIBLIOGRAFIA:
 Como leer el cuerpo
Manual de diagnosis oriental
Wataru Ohashi i Tom del Monte
 Es hora de vivir
Andreas Moritz
 Homeopatia, una visión integral de la salud, la enfermedad y la curación.
George Vithoulkas

Semiologia homeopàtica

SEMIOLOGIA HOMEOPÀTICA

La Semiologia homeopàtica tracta de l’estudi dels signes i simptomes importants en homeopàtia, aquells en els que es basa el diagnòstic  homeopàtic  i per tant la terapèutica.  La seva  descripció i recopilació  figuren a les Matèries  Mèdiques i és  aquí on cal estudiar-la.

Hem d’aprendre a veure on es perfila la malaltia i saber descartar els simptomes irrellevants., cal una observació exhaustiva dels simptomes a l’hora de prescriure.

Distingim:

-          Simptomes  comuns ( simptomes inespecífics) : febre, cansament, debilitat, etc. Són simptomes que no ens donen información suficient.

-          Símptomes patognomònics: simptomes característics de la malaltia. Són tots aquells que permeten caracteritzar  una malaltia i están presents en la majoria dels subjectes que la pateixen.

-          Simptomes individuals: Són propis i característics de cada malalt, són l’expresió característica de cada èsser i on tenen gran importancia els mentals.

-          Simptomes etiològics: Són les circumstàncies que desencadenen una malaltia o bé l’agraven. 

Un altre factor de gran importancia és el terreny o predisposició mórbida individual, és a dir els Miasmes.

La semiología clàssica alopática considera simptomes fonamentals els Patognomònics.

La terapéutica homeopática, al contrari, concedeix gran importància als simptomes individuals, als particulars de cada malalt, i és aquest el camp que hem d’estudiar per arribar fins al remei homeopàtic.

Això no significa que haguem d’oblidar l’historial clínic que presenta el malalt, ja que quanta més informació tinguem, més segurs treballarem. Així doncs, hem de complementar-lo amb el factor individual de la malaltia.

En el procediment homeopàtic, el quadre simptomàtic té una finalitat: la informació recollida es compara amb les patogenèsies i es fa el diagnòstic del remei més similar. El conjunt de simptomes del pacient seveix de guia per prescriure el remei adecuat. La funció de la semiología homeopática és la terapéutica.

Una altra característica que diferencia la semiología alopática de l’ homeopàtica és la utilització d’un llenguatge popular, ja que és tal la riquesa de simptomes descrits a les Matèries Mèdiques que la utilització d’un terme més científic limitaria molt la informació obtinguda per l’experimentació patogenèsica dels remeis.

Per exemple, per descriure les molesties urimàries, només existeix un terme clàssic: Disúria, pero dins de la disúria pot haver-hi dolor cremant, cuïssor, dolor recorrent,  etc. I aquesta riquesa  de matisos és la que ens orientarà cap a diferents remeis.

En el cas de la dispepsia (tota alteració digestiva) podem tractar-la amb:

-          Nux Vomica quan la sensació de pesadesa gástrica comença una hora després d’haver menjat. La millora una bacaina curta. L’espera a l’hora de dinar, irrita al pacient.

-          Lycopodium, quan hi ha sensació de plenitut després de menjar poca cosa, i torna a tenir gana de seguida. Gran flatulencia.

I així podriem trobar diferents remeis segons diferents simptomes individuals.

Cal descubrir la individualitat de cada pacient, la seva propia manera de manifestar la seva peculiaritat davant una indisposició. Cada dispepsia necessita un remei diferent perqué cadasquna pertany a un individu diferent.

És importantíssim aprofondir  tant en l’estudi dels simptomes com en el de la semiología. Una de les classificacions més universals que utilitzarem és:  Simptomes mentals, Simptomes generals, Simptomes locals i modalitats.

Dins dels mentals poden destacar Personalitats homeopàtiques, relacions socials, pors,  penes, decepcions sentimentals, irritabilitat, gelosies,  i surmenage profesional, entre altres. Pel que Fa a tots els procesos psíquics, cal tenir en compte que podem curar-los o suavitzar-los, , però són aspectes de la personalitat que acompanyaran al pacient durant tota la vida. Cada cop més, vivim sotmesos a una agressivitat social en la qual és normal que els simptomes mentals es vegin afectats. Si no és tractada la part psíquica, mai será curada la corporal.

Els simptomes generals  no són localitzables ni atribuibles a cap òrgan concret, ja que és tracta d’ una reacció global de l’organisme. També són considerats generals aquelles afeccions  amb dos o més localitzacions en l’organisme. Són simptomes generals la transpiració, la son, la sensibilitat, comportament davant les temperatures i el to vital.

Els Simptomes locals són els que es localitzen en un órgan o localització anatòmica. Són els problemes de pell, dolors musculars, dispepsia, etc.  Són els més importants a l’hora de diagnosticar en procesos aguts, i solen ser deguts a indisposicions passatgeres. Però cal tenir en compte que un simptoma local mal curat pot evolucionar cap a una major gravetat o cronicitat. Tot i així en un cas agut no només evaluarem els locals , ja que com hem comentat abans, cada local pot tenir infinitat de variacions personals, pel que haurem de tenir en compte tota la resta.

Per modalitats entenem les modificacions que exerceixen  les influències exteriors o interiors sobre el conjunt de simptomes (mentals, generals i locals). Es tracta de com es manifesta cada modalitat en cada individu, tant per bé com per mal. Dins les modalitats distingim:  La periodicitat, les estacions, fases llunars, horaris d’agravació, la posició i el moviment, desitjos i aversisons, influències climàtiques, i aliments. Com més marcada sigui la modalitat més importancia haurem de donar-li, per exemple: si una pacient ens comenta durant l’entrevista que el seu mal de cap només millora en el transcurs del periode menstrual, és una modalitat a tenir molt en compte, ja que és una peculiaritat de molt pocs remeis i ens orientaría cap a Lachesis.

 

mariolarosselloorcal
Fonts: apunts D3 IHC

La diabetis a revisió

LA DIABETIS A REVISIÓ

INTRODUCCIÓ
Amb aquesta breu reflexió sobre la diabetis veurem diferents maneres
d'entendre aquest trastorn, per arribar a la conclusió que els trastorns
no són la malaltia, sinó que aquesta, tal com establia Hahnemann, és
una alteració de la força dinàmica o espiritual que anima l'home,
situant l'enfermetat en un nivell energètic o psíquic.
Entendrem la malaltia com a “situació original” i també com a
“creació”, visió que implica la responsabilitat personal i per tant
l'habilitat de sanació, retornant l'home a sí mateix.

CONCEPCIÓ ALOPÀTICA
El diagnòstic de la diabetis té lloc quan la sang té valors alts de
glucèmia, és a dir, sucre acumulat que no és utilitzat per l'organisme
adequadament.
Aquesta situació pot produir-se per diferents factors, segons els quals
tenim els diferents tipus de diabetis bàsics:
. Diabetis mellitus 1 (DM1)
És una síndrome de metabolisme alterat que resulta en un nivell de
glucosa a la sang elevat, degut a defectes de la secreció de insulina
fabricada a les cèl.lules beta del pàncrees, principal hormona que
inbtervé en la transformació del sucre ingerit amb els aliments. És a
dir, es produeix a causa d'una producció reduida de insulina. La
seva aparició és brusca en persones de menys de 30 anys i els
simptomes en són: sed intensa, excès de gana, micció freqüent, pèrdua
de pes i cansament, entre altres.
. Diabetis mellitus 2 (DM2)
En aquest tipus també tenim una alteració del metabolisme, però en
aquest cas no pel que fa a la quantitat de insulina, sinó a l'acció
d'aquesta hormona al cos, és a dir, a la resistència als seus efectes. Sol
aparèixer en persones majors de 40 anys. L'inici és lent i gradual, els
simptomes menys aclaridors per realitzar el diagnòstic i la causa
normalment va lligada a l'obesitat i l'estil de vida.
. Altres tipus de diabetis (secundària)
En aquest grup la hiperglucèmia és associada a una altra causa, com
ara embaraç, malaltia pancreàtica, efectes secundaris de certes
drogues o substàncies químiques, acromegàlia, síndrome de Cushing o
trastorns congènits.
Des que al 1921 es va descrobrir la insulina, s'ha utilitzat com a
tractament rutinari a la DM1, i en ocasions a la DM2 i
postquirúrgica, quan la dieta i els antidiabètics orals no han estat
suficients, administrada per via subcutània.
Per als altres tipus de diabetis, les mesures emprades solen ser el
control del règim alimentari i l'exercici.
Centrant-nos bàsicament en la DM1 i DM2, les complicacions
habituals agudes són la Hipoglucèmia (descens excessiu del nivell de
glucosa en sang) i la Cetoacidosi (excès de glucosa a la sang) que
comporta deshidratació, augment dels cossos cetònics i progressiva
acidificació de la sang. El grau més intens de la cetoacidosi és el
coma diabètic.
Les complicacions cròniques són les següents:
– Macroangiopatia: tendència a l'envelliment precoç de les grans
artèries, amb major risc de patir accidents vasculars cerebrals,
infarts de miocardi i manca de reg sanguini a les extremitats
inferiors.
– Microangiopatia: danys als petits vasos sanguinis.
– Retinopatia diabètica.
– Nefropatia diabètica.
– Neuropatia diabètica.
– Lessions de pell.
– Manca de capacitat per lluitar contra les infeccions.
– Esteatosi hepàtica: fetge gras.
Resumint, la vella idea de la diabetis és que es tracta d'un trastorn
metabolic degut bàsicament a l'alteració patològica del pàncrees i les
seves secrecions, que el problema principal és la deficiència o
resistència a la insulina, i el tractament consisteix en controlar el
nivell de sucre a la sang. El nivell establert com a normal oscila entre
els 80 i 120 mg/dl., i la idea prevalent gira entorn a la necessitat de
controlar rigurosament aquests nivells, mitjançant :
– dieta baixa en midó
– píndoles , hipoglucèmics orals
– insulina, per via subcutània.

ELS TRACTAMENTS VIGENTS I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES
Un cop diagnosticada una DM1 o DM2 els metges solen receptar
rutinàriament insulina o substàncies hipoglucèmiques per via oral
com a solució ràpida. Entre aquestes trobem les Biguanides,
inhibidores de glucosidasa, Neglitinides, Sulfonilurees i
tiazolidinediones.
Les biguanides redueixen el sucre en sang inhibint la lliberació
normal, per pàrt del fetge, dels seus dipòsits de glucosa, interferint en
l'absorció intestinal de glucosa a partir dels hidrats de carboni
ingerits i incrementant l'absorció perifèrica de la glucosa. Tot això
pot alterar greument les funcions de tots els òrgans i sistemes .
Els inhibidors de glucosidasa estan concebuts per impedir la
producció de l'enzim amilassa, que sol generar el pàncrees per digerir
els hidrats de carboni. La teoria que sustenta aquesta opció de
tractament és que si no es digereixen els hidrats de carboni, no pot
pujar el sucre a la sang. Però és evident que aquest mètode pot
ocasionar la inanició de les cèl.lules de tot el cos.
Les neglitinides i les sulfonilurees estan ideades per estimular el
pàncrees a produir insulina suplementària en pacients on la insulina
en sang ja és elevada, ocasionant efectes secundaris perniciosos, entre
ells la hipoglucèmia i el greu deteriorament dels vasos sanguinis.
Les tiazolidinediones provoquen càncer de fetge.
Ni els agents orals hipoglucèmics, ni les injeccions de insulina tenen
cap efecte a l'hora d'incrementar l'absorció de glucosa mitjançant les
cèl.lules corporals. Això implica que cap pacient diabètic pot esperar
que aquests tractaments millorin el seu estat. Més aviat al contrari, el
pronóstic amb tractaments convencionals és d'una major incapacitat
i mort a causa d'una fallida cardíaca, renal o de qualsevol altre
òrgan vital. Els fàrmacs contra la diabetis incrementen el risc
d'infart de miocardi en un 250 % i tenen efectes secundaris com ara
augment de pes, augment del nivell de colesterol i triglicèrids,
nàusees, diarrees i cefalees.
Considerem ara el tractament més dramàtic, o sigui, la teràpia amb
insulina. En el cos la insulina es fabrica al pàncrees. Quan s'eleva el
nivell de sucre a la sang, com ara després de menjar, se segrega més
insulina. D'aquesta manera s'impedeix la hipoglucèmia i la
hiperglucèmia. Actualment, en la teràpia amb insulina d'un
diabètic, aquest ajust és impossible, per tant són provables alguns
períodes d'hipoglucèmia i d'hiperglucèmia.
La hipoglucèmia pot causar danys neurològics permanents, entre
altres efectes, acabant en una hiperglicèmia més severa.
És un tema a debat si el sucre alt (per sota del nivell de coma) pot
causar complicacions, però el que sí és segur és que el sucre baix és
molt perillós, fet pel que cada cop menys metges insisteixen avui en
dia en el control rigurrós del sucre en sang.
D'altra banda els preparats d'insulina són aliens al sistema humà i
per tant causen problemes inmunològics. A més, existeixen diverses
impureses en la insulina disponible, amb els seus propis efectes
adversos (s'utilitza zinc).
Se sap que la hiperinsulinèmia (un nivell elevat d'insulina a la sang)
causa canvis vasculars i se sospita que algunes complicacions
vasculars dels diabètics són degudes a la teràpia d'insiulina.
Resumint, observem que el tractament alopàtic té moltes limitacions,
i finalment, quan aconsegueix controlar els nivells de sucre, tots el
canvis crònics de la diabetis s'esdevenen igualment.

CANVIS MOLT SIGNIFICATIUS
Tradicionalment, la primera cosa que se sol aconsellar a un pacient
diabètic és un rigurós control del sucre, per tal de no desenvolupar
complicacions.
La complicació aguda d'un nivell alt de sucre és l'estat de coma, però
els diabetòlegs no estan massa preocupats pel coma, ja que el sucre
hauria d'estar entre 1000 i 1600 mg/dl, cosa molt infreqüent, i la
incidència de mort deguda a coma és només de l'1% si es tracta
correctament.
La preocupació real està en les complicacions cròniques de la diabetis,
és a dir, els canvis obrats als ulls, ronyons, nervis i cor. La causa
bàsica d'aquestes complicacions és el canvi en els vasos sanguinis, és a
dir, la microangiopatia que succeeix als diabètics (canvi d'espessor de
la membrana capilar de base).Fins no fa massa se suposava que
aquests canvis tenien lloc degut a l'alt nivell de sucre, per tant,
pensaven que al controlar el sucre aquests canvis no succeirien.
Les darreres investigacions en diabetologia, concretament les
realitzades per Siperstein MD, Foster DW i Knowles HC entre d'altres,
(Control of blood glucosa an diabetic vacular disease), van posar de
manifest que aquests canvis microangiopàtics succeien abans que es
desenvolupés sucre a la sang, és a dir, que l'espessor de les membranes
capilars de base es produia abans que la diabetis.
Aquest descubriment va venir a significar que la microangiopatia
que fins aleshores s'havia considerat una complicació de la diabetis,
calia ser considerada com el problema fonamental de la diabetis i
que el sucre a la sang seria una complicació de la microangiopatia.
A partir d'aquí, altres científics han anat provant que en realitat, el
sucre a la sang no és la causa de les complicacions cròniques de la
diabetis, fins al punt de demostrar que les complicacions ocorren tant
en els diabètics controlats com en els que no ho estan.
Així doncs, està reconegut que aquests canvis en els diabètics es
produeixen malgrat un rigurós control del sucre, esdevenen tant si
estan controlats com si no, no depenen del nivell de sucre a la sang i
a més, varien segons les races.
Esquematitzant el contingut anterior:
Visió clàssica:
– Diabetis : . angiopatia
. neuropatia
. retinopatia
. nefropatia
...
Visió nova:
– Angiopatia : . diabetis
. retinopatia
. neuropatia
…
Per entendre millor l'angiopatia, cal entendre el procès de
l'hemostàssia.
Aquesta és el conjunt de mecanismes biològics que interactuant entre
sí finalitzen una hemorràgia.
Quan un vas es trenca, en 1er. Lloc es produeix una vasoconstricció,
després una adhesió de plaquetes formant el primer tap. Aquesta
seqüència de fets és l'hemostàssia primària.
El tap plaquetari es consolida gràcies a la formació d'una xarxa de
fibrina soluble, etapa anomenada hemostàssia secundaria. Una
cadena de reacccions enzimàtiques en la que intervenen els factors
plasmàtics de coagulació dona lloc a la formació de trombina, que
converteix una proteina soluble (fibrinogen) en una insoluble
(fibrina), de forma localitzada i limitada al lloc on s'havia produit
l'hemostasi primària. Finalment, la fibrinòlisi contribueix a la
reparació del teixit afectat.
L'equilibri que s'estableix entre tots els elements esmentats manté la
ssang fluida dins dels vasos en un estat de “normocoagulabilitat”. El
desequilibri en algun o alguns d'aquests elements que conformen
l'hemostàssia podria inclinar la balança cap a un estat
d'hipocoagulabititat (clínicament hemorràgia) o cap a un estat
d'hipercoagulabilitat (clínicament trombosi).
Quan aquest equilibri es trenca podem trobar les següents alteracions:
1. Alteracions del mecanisme vascular
Alteracions estruxcturals dels vasos.
Lessions vasculars produides per processos inflamatoris o
autoinmunes.
Anomalies del teixit conectiu perivascular
2. Alteracions del mecanisme cel.lular
Trastorn qualitatiu :trombopatia trombopàtica.
Trastorn quantitatiu: trombopatia trombopènica
3. Alteracions del mecanisme plasmàtic
derivades de l'hemostàssia secundaria, quan hi ha deficiències
en els factors de coagulació, degudes a l'alteració de la síntesi
(qualitativa o quantitativa) i a un consum excessiu. Les
alteracions freqüents són: dèficit de vitamina K, Malaltia
hepàtica, i Hemofília.
4. Alteracions del mecanisme fibrinolític:
de diàtesi trombòtica, entenent per trombosi la formació d'un
coàgul sanguini dins del torrent circulatori. El trombo es
considera un producte de la persistència d'un mecanisme
fisiològic, l'hemostàssia, i consisteix en una massa o dipòsit de
diversos components de la sang a la superfície dels vasos
sanguinis. Es pot presentar en qualsevol territorri: artèries, venes,
cavitats cardíaques, … Depenent del grau d'obstrucció distingim
entre “trombo oclusiu”(sol aparèixer a les venes) i “trombo
mural” ( a les artèries, i permet que la sang flueixi només per un
cantó).
Com a elements generadors del trombo tenim la triada de
Virchow:
a) l'efecte mecànic (flux sanguini)
b) l'efecte dels propis components de la sang (proteines i
cèl.lules).
c) influència de l'estructura i funció de la paret dels vasos sanguinis.
Dins de les alteracions del mecanisme fibrinolític trobem la
“coagulació intravasccular disseminada” (CID), reacció en la que es
produeix una profunda alteració de l'hemostàssia que afecta a la
paret vascular, plaquetes, coagulació, inhibidors, mecanismes
fibrinolítics, quinines i sistemes de complement.
A la CID subaguda i crònica se li associen neoplàsies disseminades,
leucèmia, afeccions pancreàtiques i ovàriques, hepatopatíes, infart de
miocardi, enfermetat renal, vasculitis alèrgica....
És doncs en aquest tipus d'alteració hemostàtica on buscariem les
causes primeres de la diabetis entenent-la com a conseqüencia
d'una alteració vascular, i on hauriem de centrar els esforços per
regular el desequilibri.

PENSAMENT NATURISTA-VITALISTA
La idea generalitzada a gran part de la classe mèdica que les
enfermetats apareixen quan l'organisme s'equivoca, falla i no
porta a terme les seves tasques com cal, és una idea que desafia tota
lògica i científicament és errònia. El fet que els metges no sàpiguen
per què les cel.lules del pàncrees deixen de produir insulina no
significa que la diabetis sigui una malaltia autoinmune, una afecció
mitjançant la qual , suposadament, el cos intenta atacar-se i
destruir-se a sí mateix. L'aparició d'una malaltia no implica que
l'organisme estigui fent res malament ni que intenti autoeliminar-se.
Cal entendre les circumstàncies que ocasionen que l'organisme anul.li
la capacitat de produir insulina, en el cas de la DM1, o bé la
potencii , en el cas de la DM2, i no dubtar de la seva inteligència i
sabiduria.
El cos s'esforça al màxim, mitjançant recursos increiblement sofisticats
per generar mecanismes de supervivència, en protegir-nos de més
greuges que els que ja han succeït a conseqüència d'una alimentació
inadequada, de patiments emocionals i d'un estil de vida sumament
perjudicial. Vist així, la malaltia es converteix en part integrant de
l'esforç que fa l'organisme per impedir que l'individu porti a terme un
suicidi involuntari. Sempre tenim el cos de part nostra, mai en
contra, fins i tot quan sembla atacar-nos.
Així com existeix un mecanisme que condueix a la diabetis, també
n'existeix un altre que reverteix aquest procès. El cos, un cop
acomplides les condicions necessàries per restablir l'equilibri
fisiològic o homeostasi, podrà utilitzar la seva capacitat intrínseca de
reparació i sanació.
En el cas de la DM1, les cèl.lules beta del pàncrees no deixen de
produir insulina perquè estiguin cansades de realitzar aquesta tasca;
i en el cas de la DM2, no és que els 60 bilions de cèl.lules hagin
desenvolupat una aversió vers ella. En ambdues situacions a les
cèl.lules se'ls ha impedit realitzar la seva feina per diferents motius
que fonamentalment estan sota el nostre control. Si deixem de
destruir les cèl.lules, directament o indirectament, atenent al que
mengem, com vivim i què pensem, elles mateixes poden reprogramarse
amb facilitat o ser substituides per altres.
En el cas de la DM1, cal determinar les causes per les quals les cèl.lules
beta deixen de funcionar i procedir a subsanar aquestes causes.
Aquestes cèl.lules especialitzades necessiten una alimentació
adequada. Si no es realitza una investigació prèvia per deduir què ha
dut l'organisme a aquesta difícil situació, i subsanar desprès la
causa, la simple administració de injeccions de insulina al pacient
a fí de reduir el nivell de sucre a la sang, no sols no resol el problema,
sinó que l'empitjora, ja que impedeix una curació real i, a la vegada,
incrementa el risc de desenvolupar altres problemes. Una persona
sana que rebi injeccions de insulina desenvoluparà diabetis, fet que
s'ha donat degut a errades anàlitiques.
L'enfermetat crònica és només crònica en la mesura que les causes del
seu origen romanguin intactes. Les injeccions d'insulina són les que
realment impedeixen als pacients recuperar-se, ja que se segueix
incrementant la resistència cel.lular a la insulina (DM2) i força al
pàncrees a destruir un nombre cada vegada més elevat de cèl.lules
beta, productores d'aquesta substància (DM1).
Afortunadament gaudim de moltes substàncies naturals que poden
substituir les injeccions d'insulina, canyella, cíurcuma, bròcoli, banys
de sol (rpoductors de vitamina D)..., podem abstenir-nos d'aliments
proteics, fer neteges de fetge(ja que els càlculs biliars són una de les
causes principals de la diabetis), i portar una dieta i un estil de vida
equilibrats.
Existeixen cada cop més proves científiques que indiquen que el
consum de llet de vaca durant la infància augmenta el risc de patir
DM1. Si bé no està clar quina substància de la llet pot incrementar el
risc de desenvolupar-la, els investigadors suposen que poden ser una o
vàries proteines les responsables que el sistema inmunològic ataqui
les cèl.lules pancreàtiques. Les hormones que contenen els productes
lactis s'assemblen tant a les hormones humanes que moltes vegades
desencadenen una resposta autoinmune.
La dieta serà un factor decisiu.
Totes aquestes mesures impliquen la responsabilitat del pacient sobre
la seva salut i la seva vida i poden restablir les funcions orgàniques,
transmetent “dolçor” a les seves cèl.lules i en definitiva, a la seva vida.
Així doncs, la diabetis és una creació humana i és a les nostres mans
la capacitat i necessitat de revertir el procès.

VISIÓ HOMEOPÀTICA
L'homeopatia no cau en el parany de discutir què és la diabetis, si el
sucre a la sang o els canvis vasculars. Els dos fets formen part del
procès diabètic.
Cada pacient te una costitució específica, cada persona te un cos, una
ment i una malaltia individual i específica. Per aquesta raó diferents
persones pateixen diabetis en diferents períodes de la seva vida, amb
complicacions que varien i respostes variades al mateix tractament.
L'homeopatia intenta trobar el remei que encaixi amb la disposició
mental i els atributs físics, a més de les diferents complicacions del
pacient. Per aquesta rao, l'homeòpata selecionarà un remei diferent
per diferents pacients amb diabetis. Per a un homeòpata la diabetis
no és el que cal tractar, sinó que cal tractar a l'èsser que la pateix.
Les investigacions més recents en medicina moderna enfatitzen el
factor psicosomàtic a la diabetis, així com l'estrés, la falsa percepció
de la realitat.
Cada pacient te el seu propi estat de malaltia individual que està
agravant la seva diabetis, entre altres coses.
L'homeòpata intenta identificar aquest procès de malaltia i tractarlo
amb el remei similar. Quan l'estat d'enfermetat s'elimina la
diabetis es deixa anar de l'organisme, perquè ja no te punt de suport.
El Dr. Guillermo Zamora remarca que els medicaments homeopàtics
tenen el seu mecanisme d'acció sobre o sota la llengua, a través de
terminacions nervioses que porten per tot el cos el component energètic
dels remeis. Tenint això en compte, tant en el desequilibri hidroelectrolític
com en la neuropatia diabètica, tindrem un problema
potencial de membrana, que altera la transmisió nerviosa. Per tant,
serà de vital importància restablir els líquids de manera adequada
als pacients diabètics, no només per la rehidratació, sinó també per la
perfusssió dels teixits de cara a obtenir una bona transmisió del remei
a través de les terminacions nervioses.
El Dr. Subatra Kumar Banerjea exposa en el seu diagnostic miasmàtic
que la diabetis sempre és tuberculínica, és a dir, pertany al miasma
resultant de la suma del miasma psòric i del syphilític.
Centrant-nos en aquesta observació, entre les principals causes
desencadenents del terreny tuberculínic hi trobem:
. Enfermetats anergitzants que buiden d'energia, que debiliten la
capacitat de resposta : sarampió, tos ferina, mononucleosi, hepatitis
viral, criisis de creixement paludisme i totes les agresions del sistema
inmunitari.
. Mals hàbits higiènics i dietètics: règims carencials, anorèxia mental,
excès d'aliments refinats i processats, excès de fruites àcides, excès de
làctis i tot allò que provoqui extasi venós.
. Factors psicoafectius: inestabilitat i shocks afectius, decepcions
amoroses, surmenage intel.lectual, fatigabilitat.
. Infecció tuberculosa.
. Demència precoç.
Considerant tot això, veiem una gran convergència amb el criteri
naturòpata, i alhora podem establir el que cal remoure en cada
pacient en particular, començant escollint un remei tuberculínic que
cubreixi tant la simptomatologia vascular com l'alteració del sucre, i
a partir d'aquí anar treient capes, orientant-nos més cap a la psora
o cap a la syphilis.

CONCLUSIÓ
La majoria d'enfermetats cròniques actuals, infarts cardíacs, tumors
cancerígens, artritis, esclerosi múltiple, alzehimer, parkinson, etc.,
potser no són malalties tant diferents. Se sap que l'alzheimer és un
tercer tipus de diabetis. Encara que les causes siguin les mateixes,
cada tipus es manifesta en diferents parts del cos i te una
simptomatologia patològica específica.
Per aquest motiu podem confiar plenament en l'homeopatia perque
ella tracta les autèntiques causes subjacents, amb l'homeopatia
tractem la persona, no la malaltia, el conjunt espiritual psíquic i físic
per retornar-lo al seu estat d'equilibri i armonia. I tot això sense
utilitzar remeis ni tractaments agressius que debilitin i impedeixin
la regeneració cel.lular i orgànica.
Com ja he comentat en un dels punts anteriors,la malaltia crònica és
només crònica en la mesura que la causa del seu origen romangui
intacta. En el cas concret de la diabetis, les injeccions de insulina
són les que realment impedeixen al pacients recuperar-se, ja que
segueixen incrementant la resistència cel.lular a la insulina i forcen
al pàncrees a destruir un nombre cada cop major de cel.lules beta.
La diabetis no és una malaltia, és un complex mecanaisme de
protecció o supervivència al qual el cos recorre per evitar les
conseqüencies d'una dieta i un estil de vida gens saludables.
El cos sacrifica part de l'organisme per salvar una altra part més
important
Milions de persones pateixen o moren innecessàriament a causa
d'aquesta “no malaltia”. L'epidèmia de la diabetis està causada per
l'èsser humà, per la indústria. És un trastorn de salut que podria
aturar-se en gran mesura si les persones ens neguessim a ingerir
aliments no aptes ni segurs per al consum humà i fóssim més
conscients de la nostra realitat.
La sentència mèdica “quan s'es diabètic és per sempre “, no ha de ser
necessàriament així.
Igual que hem creat la situació, podem revertir-la.


mariolarosselloorcal

BIBLIOGRAFIA:
“El espíritu de la homeopatia”
Rajan Sankaran
“ Homeopatia y minerales”
Jan Scholten
“Enfoque homeopático en el tratamiento de la diabetes”
Guillermo Zamora
“Diabetis nunca más”
Andreas Moritz
“Los eternos secretos de la salud”
Andreas moritz
“Manual de fisiopatologia”
Silvia Araceli Enriquez Montiel

Teràpia neural, un nou paradigma

TERÀPIA NEURAL,
un nou paradigma
La visió de Julio César Payán de La Roche


ÍNDEX
INTRODUCCIÓ.................................................................................................................................
SEGLE XX, CIÈNCIA I ALTERNATIVES......................................................................................
NOUS PARADIGMES.......................................................................................................................
TERÀPIA NEURAL: LES MEMÒRIES DEL COS.........................................................................
BASES DE LA TERÀPIA NEURAL................................................................................................
REFLEXIONS FINALS.....................................................................................................................
BIBLIOGRAFIA................................................................................................................................

INTRODUCCIÓ
Aquesta breu exposició està basada en les obres de Julio Cèsar Payan de la
Roche, metge, ideòleg i gran defensor de la medicina biològica. Tal com el
definia German Duque Mejía: «és un metge independent i per això s'atreveix a
avalar amb el seu prestigi, convicció i experiència allò que serveix per a curar,
malgrat que no agradi als seus col·legues de medicina».
Concretament, aquest treball està basat en les obres «La Medicina
Biológica, un compromiso con la vida» i «Desobediencia Vital», en les quals
l'autor dóna la informació necessària per situar, entendre, conèixer i poder
confiar en la teràpia neural.
La medicina biològica té com a primer principi el respecte per l'ésser humà
com a ens universal i el respecte de les seves creences i la història. En
conseqüència, Payán descriu l'acupuntura, l'homeopatia, l'homotoxicologia i la
teràpia neural com a puntals dels nous paradigmes i de la biodiversitat. Està
convençut que cal donar-los crèdit i suport, exercint la nostra desobediència
vital i defensant el dret a la individualitat, sense deixar de ser part del tot que
ens influeix i que, alhora, és moldejat per nosaltres mateixos de forma
recíproca.
Com veurem a les pàgines següents, l'autor estudiat estableix les bases per a
una concepció de sanació diferent de l'ortodoxa que se centra en la teràpia
neural. Així, per a Payán, la malaltia és un procés d'aprenentatge necessari per
transcendir com a ésser humà.

SEGLE XX, CIÈNCIA I ALTERNATIVES
A començament del segle XX, es produeixen molts avenços en la ciència
ortodoxa que la revolucionen i donen suport a algunes afirmacions d'antics
mestres i filòsofs, considerats de línia esotèrica fins aleshores, i a molts dels
principis de les medicines alternatives. També es posen al descobert i es
demostren les limitacions de la racionalitat lineal, mecanicista i quantificadora,
que conformen la racionalitat cartesiana imperant. D'aquesta manera, es
demostra la necessitat de nous paradigmes, no tan sols a la ciència, sinó també
als àmbits social, polític i econòmic malgrat que a hores d'ara no hagin estat
incorporats totalment per cap d'aquests àmbits.
A finals del segle XIX i primera dècada del XX, Paulov, Speransky, Spisse,
Vischnesky i altres estudiosos dels processos biològics a Rússia demostren el
paper integrador del sistema nerviós i la seva importància en les relacions
d'informació entre els diferents components de l'organisme, ment i cos. També
evidencien la seva importància en les relacions dels éssers vius amb el seu
entorn, tant el l'àmbit físic i mesurable com en àmbits més subtils que encara no
són quantificables.
L'any 1890, Max Planck anuncia la teoria dels Quants. Descobreix que
l'energia actua en forma de «paquets» que s'organitzen com a bases de tot allò
vivent. Aquesta teoria dóna origen als treballs de física quàntica que estudien
les partícules atòmiques i subatòmiques, que són els mínims components o
successos de la naturalesa coneguts fins al moment.
Amb aquestes investigacions quàntiques, es posa de manifest que les
anomenades «lleis naturals» de Laplace, en realitat, no eren ni tan lleis ni tan
naturals, ja que es descobreix que existeixen altres forces i dimensions.

El determinisme i la predicció newtoniana trontollen amb l'arribada de la
mecànica quàntica. Els àtoms, els quants i els quarks no es regeixen per certeses
ni determinismes sinó que es mouen en l'ambient i en el concepte de les
probabilitats. Així, es qüestionen moltes veritats que es creien inamobibles i es
demostra que no són absolutes.
Amb el principi d'Indeterminisme de Heisenberg, es demostrà també que les
coses poden allotjar diversos fenòmens contradictoris que els permeten ser
contradictòries en si mateixes. Segons Heisenberg, l'electró és energia i matèria
al mateix temps. No es transforma en energia o matèria, sinó que ho és
simultàniament. Tanmateix, l'observador actua sobre l'observat, sobre l'electró
que és partícula i ona al mateix temps, observa allò que li interessa però no la
realitat del succés o experiment. És a dir, si el veu com a ona, deixa de banda el
fet de ser partícula i d'aquesta manera crearà un món paral·lel, que no perquè
sigui inobservat és inexistent.
Així doncs, el que es determina és la interacció amb l'observat, de manera
que no hi ha objectivitat, com plantejava el mètode Cartesià, sinó que sempre es
produeix una interacció entre l'observador i l'observat, entre el subjecte i
l'objecte, entre el metge i el pacient, entre el sociòleg i la societat. El món no és
extern a nosaltres, sinó que existeixen xarxes que ens comuniquen i ens
uneixen. Per això, no podem confondre la realitat amb la interpretació que en
fem.
Els estudis quàntics van demostrar també que el tot no es pot dividir en
parts (un altre dels pilars cartesians, l'anàlisi constituent del mètode científic), ja
que el que més s'assembla a la realitat és l'existència d'aquesta xarxa que
denominem cinquena dimensió, referint-nos a fets vitals (bio-lògics) com són la
medicina, la biologia, la sociologia i les ciències humanes, no a les mecàniques

(mecano-lògica), fetes per l'home.

La teoria quàntica i de sistemes ha demostrat que en els èssers vius quan
s'extreu un «pinyó» tot el sistema s'altera i es reacomoda, de manera que, quan
es vol tornar a introduir aquest «pinyó», es fa en un sistema diferent a l'inicial.
És a dir, la naturalesa no està feta de peces acoblades, sinó que és una xarxa
intel·ligent de relacions que interactuen entre si, la qual cosa ja s'havia plantejat
en antigues pràctiques esotèriques, místiques i orientals. A començament del
XX, Einstein i Jung van arribar a la conclusió que el món és una unitat en
consonància amb tot l'univers, amb tot el cosmos, que fa que les parts només
puguin ser vistes en relació i funció de xarxa amb el tot. Per tant, el tot vital
(bio-lògica) no és el resultat d'una simple suma mecànica i matemàtica de les
parts, sinó la representació emergent de la relació entre elles mateixes i també
amb l'entorn.
Posteriorment, a les dècades dels seixanta i vuitanta es demostra
matemàticament l'existència d'aquesta xarxa de relacions en comprovar-se que
qualsevol cosa que s'esdevingui en un lloc de l'univers té repercussions en un
altre lloc, tot i que siguin a molta distància l'un de l'altre. Així, s'esquerda
completament el sistema d'estudi de les parts de forma aïllada (especialitat) i es
dóna importància al tot, però com a sistema d'una xarxa universal integradora
(holística). Hi ha qui ho ha anomenat «reencantament del món».
A més, ja a mitjans del segle XX les teories sobre cibernètica de Wiener,
Von Foster i Shanon plantegen que els éssers vius gaudim la possibilitat
d'autoorganització i autogestió segons el propi ordre i teleologia, i pel fet que
som singularitats interdependents de tot el context, cal parlar d'auto-ecoorganització
i auto-eco-control. Així doncs, l'ésser humà, com a organisme viu,
biocibernètic, sempre busca i té la capacitat i el poder d'auto-eco-regular-se,

auto-eco-organitzar-se i auto-eco-gestionar-se.

A la segona mitat del mateix segle, va ser molt important la descripció de
sistemes termodinàmicament oberts, és a dir, sistemes d'intercanvi d'energia,
informació i matèria amb el medi ambient. L'ésser humà és un ésser d'aquest
tipus, és quàntic i gravitacional alhora. Segueix els principis de massa de
Newton, té consciència, història familiar, història genètica i té bilions de
cèl·lules, cadascuna d'elles amb uns cinc-cents milions de molècules
enzimàtiques amb una mitjana de trenta mil reaccions per segon per molècula.
Tot això configura un sistema d'alta complexitat, que no és sinònim de
complicació, sinó de complexos (xarxes), i per exercir aquesta gran capacitat
dinàmica necessita no estar en equilibri, ja que allò equilibrat és estàtic. És a
dir, és un sistema d'alta complexitat, allunyat de l'equilibri per mantenir-se viu.
Quan s'equilibra, mor.
Per tant, un estat d'equilibri es pot definir com aquell que no admet cap altre
procés. Les diferències desapareixen en un estat d'equilibri i no permet cap
emergència. La nostra societat és malsana quan parla d'equilibri com a ideal
vital, perquè ha tipificat l'ésser humà com a personatge equilibrat, o sigui, rígid
i inflexible, però allò que és rígid i inflexible s'enfonsa.
Aquests sistemes d'alta complexitat no permeten que se'ls fraccioni en parts,
sinó que només permeten un estudi en la seva totalitat. No es poden paral·litzar,
així com no es pot paral·litzar l'electró, la vida i l'ésser viu perquè són sistemes
absolutament dinàmics.
Tot aquest bullir de pensament va deixar de manifest que en l'ésser humà i
en tot allò vivent es conjuguen sistemes dinàmics estables (gravitacionals) i
sistemes d'alta complexitat allunyats de l'equilibri, que tenen el seu propi ordre i

que quan arriben a la frontera del caos, o sigui, a crisis límit, donen origen a

nous ordres i organitzacions.
En definitiva, estem constituïts per massa i també per electrons, per energia
i matèria al mateix temps. És a dir, som mecànics i quàntics.

NOUS PARADIGMES
El més interessant que té la vida és que per a ella sempre hi ha molts
moments, per a ella mai no és tard.
El fet que la concepció mecànica, cartesiana, positivista i reduccionista que
presenta la racionalitat actual hagi de ser substituïda per una racionalitat
dialèctica, dialògica, quàntica i sistèmica no és raó per pensar que no té lloc a la
vida, ja que molts dels seus enunciats són vàlids i gràcies a ella la humanitat ha
avançat cap a la modernitat, i ara s'apropa a la postmodernitat.
La racionalitat cartesiana va ser revolucionària en el seu naixement, es va
enfrontar al dogma religiós i va permetre, i permet, predir i conèixer amb lleis
matemàtiques el nostre lloc a l'univers.
El pensament i la racionalitat ortodoxo-cartesiana són als nostres gens. Amb
el temps s'ha convertit, en contra dels seus principis, en una nova religió, en un
altre dogma que vol donar resposta a tot i que només accepta els seus propis
postulats, i és aquest el seu gran error. Cal que accepti l'existència d'altres
racionalitats i d'altres possibilitats sense ignorar-les amb supèrbia. No pot
pretendre posar-les sota el seu poder imposant el seu mètode científic.
L'ortodòxia i l'heterodòxia són mirades diferents de l'ésser humà i de la
vida, són concepcions que no tenen perquè contradir-se, però tampoc es tracta
que s'articulin mecànicament . Cal que dialoguin i s'enriqueixin mútuament, que
no neguin la seva incompletesa i acceptin el misteri de la vida com una cosa
quotidiana. Cal que aprenguem a ser, estar i formar part de cada moment de la
vida.
Un paradigma social és el conjunt de conceptes, valors, percepcions i

pràctiques compartides per una comunitat que conformen una visió específica

de la realitat i a la vegada, de les bases per a la organització d'aquesta mateixa
comunitat.
La ciència i els models sanitaris es conformen i es comporten d'acord amb
els paradigmes de la societat o comunitat en què estan immersos. És la forma
com una societat llegeix la seva realitat i troba explicació als fenòmens que
observa cada dia. És el discurs que la societat crea de la realitat per entendre-la
i, a la vegada, la mateixa comunitat o societat s'organitza segons aquest discurs.
El fet de revisar el discurs que ens alimenta, revisar paradigmes socials, és
un acte de desobediència vital i d'urgent supervivència.
El paradigma científic està constituït pels supòsits teòrics generals, lleis i
tècniques d'aplicació que adopten els membres d'una comunitat o branca de la
ciència i, tanmateix, justifiquen i donen credibilitat als seus invents i
descobriments, que al final també justifiquen i mantenen els supòsits teòrics que
els donen origen.
Cal tenir molta miopia històrica per creure que es poden fer canvis realment
vàlids i revolucionaris a la ciència sense tocar l'aparell social i polític. Tot el que
anomenem alternatiu ha de ser total i tenir compromisos revolucionaris amb la
comunitat.
Actualment s'estan donant les condicions i la necessitat d'un canvi de
paradigmes socials. D'una banda, gran part de l'ebullició de pensament del segle
XX no s'acomoda als principis teòrics de l'actual paradigma científic cartesià. I
d'altra banda, les observacions de les medicines diferents de l'ortodoxa tampoc
no hi caben ni s'expliquen per aquests antics paradigmes. A més, els moviments
per a la igualtat de gèneres i els ecologistes també l'esquerden. La necessitat del

canvi, a més d'evident, és d'absoluta urgència i cal insistir que és una qüestió de

supervivència.
Aristòtil va classificar, Descartes va quantificar, Einstein i la termodinàmica
van incloure la fletxa del temps i la quàntica sistèmica i cibernètica va entrar en
el món de les partícules, les subpartícules i la informació, relacionant els
fenòmens com xarxes per donar pas a la cinquena dimensió.
Ara cal fer un altre pas, que és qualificar, valorar tot allò subjectiu, donar
importància al tot, al sistema total, és a dir l'holístic i ecològic universal.
El nou paradigma planteja que les propietats de les parts només es poden
comprendre en relació a tot el conjunt de tal manera que no hi ha parts, sinó una
xarxa inseparable de relacions, cosa que es dóna a conseqüència de la
fractalitat i l'acausalitat, característiques ambdues dels sistemes d'alta
complexitat.
En ser el tot més que la suma de les seves parts, té propietats que no es
troben en aquestes parts quan s'estudien individualment. Per tant, cal que
siguem capaços de passar a la universalitat sense negar l'especialitat. Cal
recordar i tenir present que les parts no són estructures fonamentals, sinó
sistemes. És a dir, són manifestacions de processos subjacents en un ordre
implicat, d'una cinquena dimensió, d'una xarxa dinàmica de la qual les parts
emergeixen.
A més, no ens podem aferrar tampoc als resultats i treure importància al
procés perquè tant com els resultats importa el fet que l'organisme guanyi
experiència, saviesa i transcendeixi. Cal recuperar el valor del procés i repetirnos
que el fi no justifica els mitjans, sinó que els mitjans justifiquen el fi.

A les descripcions objectives i al procés mental objectiu, cal afegir-hi
l'epistemologia.
Les objectivitats ens han portat a voler uniformar, a confondre l'ordre propi,
singular i canviant de cada persona o societat amb l'equilibri, a témer la
diferència en lloc d'apreciar-la. Així, en objectivitzar es pretén homogeneïtzar,
uniformar i igualar, no s'accepten la diferència i la singularitat perquè malmeten
les estadístiques.
D'una banda, és molt important tenir en compte que les concepcions, les
paraules, els diagnòstics i els rituals estan carregats de simbologia, i la
simbologia ens pot fer emmalaltir o sanar, igual que les paraules i el
llenguatge... De l'altra, cal que siguem conscients del nostre problema principal:
la dificultat de pensar per nosaltres mateixos, la por d'equivocar-nos, de
desobeir, la por del ridícul i l'enyorança de la certesa que se'ns vol vendre a
cada moment.
Aquesta certesa que se'ns ven és la del sotmès, del que prefereix no tenir
responsabilitats sobre la seva vida, del que sempre trobarà qui culpar de les
seves malalties i caminarà pel camí que li mostrin els altres. Per això, sovint la
nostra societat premia el millor esclau i el converteix en exemple a seguir.
L'educació actual no crea homes lliures sinó lacais que sostenen aquestes falses
certeses.
El nou paradigma ens proposa ser llibertaris, la solidaritat enfront de la
imposició, complementar la competència amb la cooperació, l'autoafirmació
amb la integració, l'expansió amb la conservació, la quantitat amb la qualitat, el
domini amb l'associació, el pragmatisme amb l'epistemologia, l'objectiu amb la
compassió i el control amb el diàleg. Resumint i esquematitzant, les propostes

del nou paradigma ens conviden a passar:

– del poder com a submissió al poder com a construcció col·lectiva,
– del ser o no ser al ser, estar i ser-ne part,
– del nihilisme al reencantament del món,
– de la guerra de gèneres a l'ésser reconciliat,
– de l'amor que subjuga a l'amor que allibera,
– de la rigidesa a la flexibilitat com a fortalesa,
– de les jerarquies a les xarxes de relacions,
– de les estructures als processos dinàmics,
– de l'objectivitat a l'observador com a part del coneixement,
– de les veritats absolutes a les descripcions aproximades,
– de la selecció natural a la gran cooperació entre les espècies,
– del temps lineal al temps plural,
– de la suma de les parts a l'ordre emergent,
– de l'anàlisi a la síntesi.
La incompletesa és una part integral del nou paradigma, per tant, no podem
acceptar tots aquests preceptes com a dogma, sinó que cal passar al «depèn» i al
«de vegades», els quals donen possibilitats. I cal també desfer-nos de
l'immediatisme que ens atrapa, del voler-ho tot ja, i afegir el «saber esperar».

TERÀPIA NEURAL: LES MEMÒRIES DEL COS
L'acupuntura xinesa, l'homeopatia i el naturisme han estat les bases de les
anomenades «medicines alternatives» a Occident.
L'acupuntura i l'homeopatia tenen característiques comunes, ja que ambdues
parlen d'energies, de forces autocuratives, energia vital o metge interior. Totes
dues consideren que el procés curatiu no es limita únicament a la desaparició o
modificació dels símptomes clínics, sinó que cal que vagi acompanyada d'una
regularització energètica que produeixi canvis en tot l'ésser del malalt, tant en
l'àmbit psíquic com en el físic. Així, la terapèutica de l'acupuntura i de
l'homeopatia es porta a terme de forma individual. No hi tenen cabuda
diagnòstics encaselladors, receptaris ni estadístiques massificadores.
A finals del segle XIX i principis del XX, a partir d'experiències de metges
russos i alemanys, apareix la Teràpia Neural, una altra de les anomenades
medicines alternatives, que també comparteix les característiques de
l'acupuntura i de l'homeopatia.
Abans d'endinsar-nos una mica en el que significa la teràpia neural, caldrà
aclarir alguns breus conceptes inicials i donar per entesa la seva situació
temporal, de la qual ja hem parlat en apartats anteriors.
En primer lloc, definirem el concepte d'energia com a «substància a partir
de la qual es constitueixen partícules elementals, àtoms i altres elements».
L'energia és una substància perquè la seva quantitat total no canvia i les
partícules elementals poden construir-se a partir d'aquesta substància. L'energia
pot tocar-se en moviment, en llum i en tensió. A més, és la causa fonamental de
canvis al món.
En teràpia neural, tenim en una cara de la moneda l'energia i a l'altra la
biocibernètica (l'estudi dels mecanismes de comunicació i control dels éssers
vius), ja que els processos de comunicació en l'ésser humà tenen com a base
principis energètics.
Una de les maneres com l'energia s'expressa en l'ésser humà és a través del
sistema nerviós, que actua com a integrador relacionant les diferents parts entre
si (coneixement del tot i les parts) i relacionant-les també amb el medi exterior.
Per tant, es produeixen processos cibernètics amb efectes elèctrics i químics.
L'esquema més senzill de circuit biocibernètic comprèn un emissor-receptor
de senyal o coneixement que en codifica el senyal i el transmet a través de
mecanismes de conducció a un altre receptor-emissor, el qual per rebre el senyal
ha de descodificar-lo seguint el mateix codi que l'emissor.
Val a dir que els mecanismes de codificació i descodificació han de ser
iguals. A més. la conducció ha de ser neta i no pot alterar el missatge. Si en
algun d'aquests processos hi ha sorolls, interferències o irritacions, el missatge
s'alterarà. Aquests possibles sorolls o interferències poden ser al mateix circuit o
venir de circuits llunyans. En teràpia neural, els sorolls s'anomenen «camp
d'interferència».
Hi ha també altres mecanismes amb què l'emissor controla que el senyal
enviat sigui rebut pel receptor. Són els processos de retroalimentació,
retroinformació o feedback que eviten les oscil·lacions incontrolades.
En l'ésser humà, hi ha bilions de circuits que no només actuen en el sistema
nerviós, sinó en tots els altres sistemes. Dins de cada cèl·lula poden existir més
de cinc-cents milions de molècules enzimàtiques que intervenen en unes trescentes
mil reaccions per segon. Per tant, les energies que es mouen són
incomptables.
Com que els mecanismes de retroinformació varien contínuament i que som
davant d'un sistema termodinàmicament obert (en intercanvi constant de
matèria, informació i energia amb l'exterior, que permet fenòmens d'adaptació
segons les seves necessitats) podem apreciar un caos aparent, però que en
realitat respon a l'ordre, organització i necessitats pròpies de l'ésser humà, el
qual es comporta d'una manera singular però interdependent amb tot el medi
extern (univers). És singular i ecològic alhora, holístic. Per això, els seus
processos són auto-eco-organitzats i complexos (complexitat = xarxa o teixit de
coneixement i de relacions).
El circuits biocibernètics de l'èsser humà tenen, a més, diferents jerarquies,
engloben altres circuits jeràrquicament dependents i així successivament.
Aquestes jerarquies no són estàtiques, sinó mòbils, segons les circumstàncies.
Tornant a fer referència a l'emissor-receptor, amb els mecanismes de
retroinformació i retro-control s'auto-modifica i en fer-ho es modifica també el
propi missatge. D'aquesta manera, es crea un cercle no tancat, sinó dinàmic, un
cercle virtuós, un bucle amb capacitat adaptativa i elasticitat suficient per fluir
amb la vida, relacionat amb tot el que té al seu voltant.
Com que la informació continua, parlem sempre d'emissor-receptor i
receptor-emissor. Tors els bilions de circuits i nivells entreteixits formen
espirals als quatre plans vitals, tres a l'espai i el quart a l'espai-temporal, i a més
a la cinquena dimensió, la de la consciència, la qual s'ha definit com a força o
principi que integra o permet la integració i interacció en un àmbit intel·ligent,
harmònic i coordinat de tots els éssers vius de l'univers, tant en la pròpia
singularitat com en el col·lectiu. La consciència és immanent als éssers vitals.
Quan en un circuit es presenta un camp d'interferència, el seu efecte
s'amplifica, i si fallen els mecanismes d'autoregulació i control es produeixen
alteracions en tot el sistema de l'ésser humà. Llavors, com a resultant d'un
fenomen d'auto-eco-organització i relació amb el medi extern, es produeix un
fet d'adaptació vital anomenat «malaltia».
Aquesta adaptació vital és una característica dels sistemes complexos, com
és l'ésser humà. Petites alteracions poden amplificar-se i alterar el sistema,
segons les seves característiques i les seves relacions amb el medi exterior.
No es tracta de lluitar contra la malaltia, sinó de donar els impulsos
adequats al sistema de l'ésser humà perquè busqui el seu propi ordre singular
que li permeti continuar sense la necessitat de fer una malaltia. Cal donar-li la
informació necessària perquè ell mateix reguli aquests sorolls, informacions,
irritacions o memòries que el sobrecarreguen. Cal recordar sempre que el
llenguatge de la vida no és lineal, ni mecànic, ni reduccionista, sinó complex i
holístic.
Aquests processos biocibernètics tenen lloc gràcies a moviments d'àtoms, és
a dir, s'hi expressen processos quàntics, d'aquí ve la relació entre energia, física
quàntica, biocibernètica i teràpia neural. A més, alhora estan entreteixits amb
processos gravitacionals (de massa). L'ésser humà és quàntic-gravitacional ja
que tant segueix lleis de massa (gravitació i acceleració) com les atòmiques.
Així, la teràpia neural actua en consonància amb la visió sistèmica, seguint la
lògica del vivent.
Normalment, un procés irritatiu, com ara malalties agudes, cops, cicatrius,
agressions químiques, elèctriques o mecàniques, no ha de deixar memòria en el
sistema nerviós, és a dir, l'organisme és capaç d'eliminar aquesta informació.
Això és més fàcil quan la millora va acompanyada de processos d'autocuració,
quan és el mateix organisme qui aprèn a utilitzar els propis processos biològics.
És a dir, des de la malaltia hi ha d'haver un aprenentatge de l'organisme per al
seu futur, és un procés de transcendència.
No obstant això, quan a l'organisme no se li permet l'autocuració, suprimint
la simptomatologia, al seu sistema nerviós queden memòries, nusos, camps
d'interferència. Aquestes irritacions, en sumar-se, produeixen modificacions a
l'escorça cerebral, de la qual surten impulsos alterats que produeixen canvis i es
presenten les alteracions anomenades malalties. Qualsevol cèl·lula o qualsevol
part del sistema nerviós poden ser el receptacle d'aquestes irritacions.
El sistema orgànic a través del qual l'organisme es relaciona i canvia segons
les seves capacitats d'adaptació és el sistema nerviós. Per això, se li dóna una
gran importància al diagnòstic i al tractament de teràpia neural.
Quan hi ha un funcionament normal i sa, l'organisme en general, i el sistema
nerviós en particular tenen l'elasticitat, l'adaptabilitat i la capacitat d'autoorganització
suficients per a moderar les sobrecàrregues irritatives mitjançant
mecanismes d'homeòstasi. Però si les memòries irritatives són moltes, hi ha
sobrecàrregues mentals o ambientals, o l'ésser perd la seva elasticitat natural, es
comença a produir una sobrecàrrega d'informació irritativa a l'escorça, que
alhora emet senyals anormals que actuen alterant òrgans i teixits. Quan aquests
òrgans o teixits reben una informació errònia, canvien la seva funcionalitat i es
converteixen en terreny apte per a l'aparició de malalties.
De manera que el que anomenem malalties, segons la teoria de teràpia
neural, són una resultant de trastorns neurals energètics. És una focalització en
òrgans o teixits d'una sobrecàrrega total. Encara que la malaltia aparegui en un
lloc concret, la seva gènesi és en tot l'organisme, tal com ja va anunciar
Hahnemann «l'home no està malalt perquè té una amigdalitis, ell té una
amigdalitis perquè és al seu tot on està malalt».
Al cervell es reconeixen àrees que responen a la complexitat i racionalitat
quàntiques, així com a la coherència quàntica, és a dir, el canvi que es produeix
en un electró pot fer, per coherència quàntica, que tot el sistema s'alteri de
forma simultània, malgrat la distància.
La coherència quàntica permet explicar el fenomen que es produeix en
segons durant la teràpia neural. Hi ha un canvi quàntic que s'estén a tot el
sistema o organisme i produeix les curacions simultànies en no interferir en un
camp irritatiu.
En conclusió, cal recordar i tenir sempre present que els sistemes biològics
són d'alta complexitat, estan allunyats de l'equilibri i no segueixen una
racionalitat cartesiana.

BASES DE LA TERÀPIA NEURAL
D'acord amb les concepcions i idees expressades fins ara, entenem que un
organisme com a ésser total fa una malaltia en un procés teleològic, que a més
és una manera d'encarar els seus conflictes.
La funció del terapeuta neural va dirigida a iniciar o estimular processos
d'auto-eco-organització i auto-eco-gestió per crear noves situacions (ordre
propi) a les quals ja no serà necessària la malaltia.
Cal aclarir que no sempre l'organisme ha de fer una malaltia al seu procés
teleològic. Així doncs, com és que de vegades ho fa? Es donen certs
sincronismes i eventualitats que porten l'organisme a emmagatzemar memòries
d'irritacions o afeccions singularment inadequades perquè formen nusos que no
permeten l'harmonia al seu entorn.
Quan l'organisme no oblida aquestes irritacions sinó que les guarda, és a dir,
se'n cura però queden a la memòria, és quan es formen aquests nusos.
L'organisme es recupera de l'afectació però no sana ni oblida, de manera que un
trauma, una inflamació, una infecció o una malaltia queden emmagatzemats a la
memòria.
Aquesta memòria es guarda al sistema nerviós (cervell, medul·la espinal o
nervis perifèrics) i és la causa que en un moment donat l'energia i les
informacions de l'organisme no circulin adequadament i es produeixi una
malaltia.
Per tal que l'organisme flueixi com cal, s'ha de descobrir a quins llocs del
sistema nerviós hi ha les irritacions, arribar-hi i col·locar-hi impulsos que
permetin que l'organisme les elabori, les oblidi o les transformi per a
normalitzar-se segons el seu propi ordre.
Aquesta, és a grans trets, la base de la teràpia neural. És una visió
paradigmàtica i totalment diferent de l'abordatge de la medicina oficial, per això
la teràpia neural és part de les anomenades «Medicines Alternatives».
El punt de vista oficial (ortodox) considera que la infecció o inflamació és
produïda per un germen, mentre que en T.N. es considera que l'organisme, en
tenir una o més irritacions que l'atabalen, canvia o altera el terreny vers un estat
inflamatori i és aquest canvi el que comporta l'aparició del germen. El germen
no és la causa sinó l'indicador o catalitzador necessari d'una inflamació.
A més, no es tracta només de gèrmens o bacteris, sinó que aquests canvis de
terreny que porta a terme l'organisme a causa de les irritacions ja comentades
afavoreixen l'aparició de qualsevol tipus de malaltia o patologia, tingui el nom
que tingui. O sigui que en teràpia neural cal tractar el malalt i esperar a veure
com reacciona el seu organisme. Ja no es tracten malalties sinó malalts.
Esquematitzant, tenim el següent:
1. Irritació que queda a la memòria
2. Canvis en algun òrgan o zona anatòmica distant de l'agressió primària.
Per exemple, canvi d'acidesa, alteració en el metabolisme de l'aigua,
canvis en concentracions d'oxigen i d'hidrogen, canvis dels mecanismes
de temperatura, etc.
3. Els canvis preparen el terreny perquè es presenti qualsevol malaltia.
El tractament en teràpia neural s'ha d'encaminar a eliminar la irritació que
roman a la memòria per tal que l'organisme trobi el seu propi ordre i que, en
aquest ordre, ja no hi hagi terreny per a la malaltia.
Speransky va observar, igual que altres investigadors, que l'aplicació
d'anestèsics locals en llocs d'irritació permetia esborrar, treure i evitar la
permanència d'aquesta memòria. D'aquesta manera, la teràpia neural trenca
aparells de captura i permet línies de fuga. Posa els semàfors en verd.
Per tal d'exercir aquest art i ciència de treure records nocius i permetre fluir
lliurement l'energia, cal esbrinar la localització dels possibles camps
d'interferència a través de la història clínica, exploracions i la indagació en els
aspectes mentals del pacient. Mentre l'ortodòxia parla de casos, diagnòstics i
malalties, en teràpia neural es parla de processos singulars.
Al llarg de la seva vida, una persona pot patir moltes irritacions, però no
totes queden a la memòria. Són necessaris coneixements de relacions
d'acupuntura, relacions anatòmiques i fisiològiques, intuïció, coneixement de
les tècniques i comprensió i introspecció per part del metge per tal d'exercir una
bona teràpia neural.
Pel que fa a l'anestèsic, s'utilitza per la seva acció sobre la memòria irritativa
en una concentració de l' 1 %, sense cap altre additiu. Els anestèsics que tenen
acció dielèctrica i de permissivitat elèctrica, tenen acció inespecífica i
s'apliquen en punts específics de l'organisme, segons la història neural i
terapèutica del malalt.
Val a dir que els darrers estudis se centren a la capacitat dels cristalls de
procaïna de ser portadors d'informació.
Com ja ha quedat clar, qualsevol tipus d'irritació pot produir alteracions, i
normalment un dels llocs on n'hi ha moltes és a la boca, concretament a les
genives i a les dents. Moltes persones presenten malalties després de
tractaments odontològics que han deixat irritació en el mandibular o maxil·lar.
Cal tenir en compte que el cervell està immediatament pròxim sobre el vel
del paladar, com assegut sobre la boca, de manera que els corrents elèctrics i les
alteracions a la boca repercuteixen, ja només per contigüitat, en tot el sistema
nerviós. Per tant, en determinar la història clínica i en examinar el pacient, es
posa molta atenció a la boca.
A més, quan es dialoga amb el pacient es fan correlacions d'òrgans i circuits
biocibernètics. Es passa d'una història clínica a una biografia de la persona,
sense objectivitats, interactuant, fluint.
Posteriorment es realitza un examen energètic per ajudar a precisar el punt
on s'han de col·locar les agulles de teràpia neural, aplicacions que actuaran en
tot el conjunt del malalt. Per a l'avaluació del pacient, és molt útil l'observació
de zones fredes, punts de dolor, punts de pèrdua de força, correlació amb
principis d'acupuntura, estat emocional, patrons d'organització i de forma al seu
organisme, enduriments, i la pròpia simptomatologia i simbologia de la
malaltia.
L'organisme integra l'impuls produït per les agulles a l'escorça cerebral.
L'integra funcionalment (com si encenguéssim llums), d'allà es reparteix o difon
per tot l'organisme i produeix canvis en tot el sistema.
Quan l'organisme recupera el propi ordre, la irritació prèvia ja no hi és. Se li
obren noves oportunitats i possibilitats, i s'aprecien canvis físics i psíquics en
tot el sistema. És un fluir termodinàmicament obert. Aquest efecte és
comparable al fet d'enderrocar un prejudici i assajar noves maneres de veure la
vida.

Després d'un tractament de teràpia neural, sol produir-se una crisi curativa
en què l'organisme recupera la seva capacitat d'autocuració i de gestió. No són
reaccions greus, passen bevent aigua en abundància o simplement fent repòs.
L'impuls que es col·loca en TN obre un diàleg entre el pacient i el terapeuta,
i cal saber esperar la resposta.
Quan els canvis només s'observen en l'àmbit físic i no en el mental caldrà
reprendre la història i cercar altres irritacions o camps d'interferència. A més, hi
poden aflorar també irritacions antigues que havien quedat molt tapades per les
posteriors.
En conclusió, cada procés singular, cada persona és un llibre obert que cal
començar a llegir i entendre amb paciència.

REFLEXIONS FINALS
Conceptualment, podem dir que la teràpia neural és un pensament i una
pràctica de tipus mèdic-social sanitària, contestatària i propositiva alhora. És
alternativa i holística en la seva concepció, no hegemònica, empírica i intuïtiva,
dialèctica i dialògica, revolucionària, humanista, individual i singular a la seva
pràctica, que retorna la potencialitat i capacitat d'autocuració, autoregulació i
autogestió a l'ésser humà, buscant un ordre propi en el seu tot que li permeti una
relació harmònica amb la seva comunitat social i amb l'univers.
En teràpia neural, no existeix la divisió entre allò somàtic (físic) i allò
psíquic (mental). L'ésser humà és un integrat sistèmic d'ambdues
manifestacions, les quals només existeixen separadament a la nostra
racionalitat.
No hi ha parts (fetge, cor, pulmons…) sinó processos constitutius d'un fet
total, que és l'ésser humà. Aquests processos s'interrelacionen gràcies al
coneixement o consciència, que actua com un complex teixit que els permet
relacionar-se i estar en harmonia amb tot l'univers. D'aquesta manera, les parts
no poden existir aïllades. Només existeixen en funció del tot.
Així doncs, l'especialització només existirà en relació amb el tot. En aquest
cas, la relació no és mecànica sinó de coneixement i de consciència de tots els
òrgans entre si, i d'aquesta interacció emergeix l'organisme com un tot.
Les propietats emergents sorgeixen com a resultat de la interacció no lineal
entre els elements que formen un sistema complex. Són comportaments
cooperatius, coherents i solidaris que només poden observar-se en certes
escales.

A través de l'anàlisi, que ha estat un dels mètodes bàsics d'estudi, no es
troben les propietats emergents, més aviat al contrari, les fa invisibles i no
permet que s'apreciïn.
Allò emergent té relació amb les seves propietats dinàmiques internes i les
seves relacions ambientals i còsmiques. Aquests sistemes són buscadors de
pautes, interaccionen amb l'exterior i aprenen de les seves experiències.
Els diagnòstics són límits que el coneixement del metge col·loca a un fet
vital com és el procés d'emmalaltir. L'observador mira l'observat des de les
seves limitacions, és a dir, no observa sinó que es relaciona. Quan l'observador
oblida aquestes limitacions i creu que el que ell aprecia, classifica i capta és la
totalitat de la realitat, amplifica el seu error. Llavors escriu textos sense tenir en
compte aquestes limitacions. Posteriorment, aquests textos serveixen de
referència per a «comprovar» l'existència d'aquesta realitat fragmentada que ell
mateix ha plantejat. Així, es forma un cercle viciós. De tant repetir les mentides,
esdevenen veritats inqüestionables.
En el cas de la salut, és el mateix aparell sanitari qui posa les regles, posa la
norma, posa el patró, les maneres d'arribar-hi i defineix quan el malalt ha estat
totalment normativitzat i domesticat. Llavors, la medicina es torna jutge i part.
Es convenç a si mateixa de la validesa, la realitat i la justificació de les seves
accions i alimenta el seu propi paradigma.
En canvi, la medicina alternativa reclama la interrelació entre l'observat i
l'observador. És un sentir-pensar de ciència i consciència. Quan s'actua des del
paradigma de la interacció i interrelació s'entén la impossibilitat d'imposar
models, patrons, diagnòstics i pronòstics. Es passa a fluir amb l'altre, a treure-li
sobrecàrregues i camps d'interferència per tal que el malalt reprengui el seu
camí segons la seva singularitat a través dels seus mecanismes biocibernètics
d'autoregulació.
L'ésser humà és mecànic-quàntic, per això no hi tenen cabuda dogmes ni
lleis inamobibles.
No es pot desconèixer la lògica mecànica ni la vital sinó apostar per un
diàleg entre elles. Un diàleg de sabers i d'ignoràncies on totes dues parts han
d'entendre que són realitats paral·leles i, per tant, han de respectar
profundament les seves concepcions perquè es puguin posar al servei de
tothom.
És un dels grans reptes del mil·lenni.

BIBLIOGRAFIA
• PAYÁN DE LA ROCHE, J.C; Desobediencia Vital; Salbe Ediciones 2010, Buenos
Aires Argentina.
• PAYÁN DE LA ROCHE, J.C; La Medicina Biológica: un compromiso con la
vida; Salbe Ediciones 2006, Buenos Aires Argentina.

mariolarosselloorcal